ELS GRIUS

ELS GRIUS

Són criatures mitològiques, ferotges i perilloses, però nobles. Meitat àliga i meitat lleó. Representen força i valor i vigilància. Altres virtuts la lleialtat. Les potes del davant d’au rapaç gegant amb plomes daurades i el bec ganxut d’àliga. Les potes del darrera i la cua són de lleó. La paraula prové del llatí «grypus» que significa animal fabulós, en català antic es deia grifó. No s’ha de confondre amb un Opinicus que és un animal semblant però que té les potes davanteres de lleó.

Adopta les virtuts d’aquests dos animals la noblesa del lleó, doncs sempre ha estat considerat el rei dels animals terrestres per aquesta raó. I també té la majestuositat i elegància del vol de les àligues. Per això els grius eren considerats els reis de la terra i el cel. Tot i la seva perillositat els mags i déus l’han pogut domesticar.

Apol.lo, déu de la música i la medecina ho va aconseguir segons relata una llegenda grega. Tot tipus de mags i déus els domesticaven per custodiar els seus tresors. El déu Apol.lo en va contractar un per a protegir el seu tresors dels atacs dels arimasques. El déu Dionís també va tenir tractes amb grius perquè li protegissin les seves gerres de vi.

El seu origen és a Mesopotamia. Apareixen a dibuixos i gravats de fa 5000 anys on s’han trobat a diversos santuaris i tombes perses. Construeixen els seus nius als cims de les muntanyes de Mongolia, on poden observar unes vistes majestuoses del seu territori. També es diu que viuen al país dels hiperboris.

S’alimentaven de carn crua, sobretot de cavall. Quan els grius caçaven primer guipaven des de la llunyania la seva presa, amb ulls d’àliga, després s’abalançaven planejant al animal amb seguretat.

Sobre la seva reproducció se’n sap poca cosa, però el fet que construeixin nius ja ens fa pensar que són ovípars. Si un griu mascle s’ajunta amb una euga formen un altre híbrit, l’hipogrif.

Comencen a tenir constància d’aquestes criatures mitològiques a partir de llegendes i rondalles de l’Àsia i l’est d’Europa que s’explicaven oralment i les transmetien de pares a fills sense que fossin escrites.

Aristees, un viatger i poeta grec del 625 abans de Crist va ser el primer en estudiar aquests animalons. Va recollir totes aquestes històries i després hi va establir relacions. Els seus estudis van inspirar a nombrosos artistes que ho plasmaren als seus dibuixos, pintures, gravats..els romans feien escultures amb finalitats decoratives a canelobres, potes de taula i també era moda com a decoració a les parets de les cases.

Altres llegendes ens diuen que els grius els agradava l’or i l’anaven a cercar als deserts, especialment al de Gobi. l’utilitzaven per fer els seus nius, ja que l’or és un metall noble.

Una hipòtesis planteja que l’origen real del griu és en els nombrosos fòssils i esquelets dels dinosauris de la família Ceratopsidae, al igual que pot passar amb els dracs i que les troballes hagin incentivat la imaginació de la gent. Dir que aquests fòssils es van trobar a l’Àsia, especialment a Mongòlia.

Per algunes cultures antigues el griu tenia el poder de controlar els quatre elements ( cinc per els hindús). Segons alguns relats, treien foc per el bec i aire glaçat sortia per la seva boca, però això ens recorda als dracs ( se’ls devien confondre), inclús es deia que al batre les seves ales podien generar maremots i al rugir terratrèmols.

Representacions a l’art

A l’Edat Mitjana la figura del griu i també la de moltes altres criatures mitològiques no representava el mateix que en època clàssica. El poeta italià Dante Alighieri ( 1265-1321) va escriure molt sobre aquests hibrits, però com a símbol de Crist, al igual que l’unicorn era considerat. Al contrari, altres escriptors de l’època mitjana utilitzaven el griu identificant-lo amb el diable.

Com ja he dit anteriorment a Roma era utilitzat en la decoració: parets, canelobres, potes de taula etc. En l’arquitectura gòtica de la Baixa Edat Mitjana, en les gàrgoles. I també apareixien en l’heràldica així com també els unicorns, el lleó, l’hipogrif i altres. També apareix en els bestiaris ( època medieval).

RITUAL DE AMOR

Evelyd

RITUAL DE LUNA NUEVA

MITOLOGIA NÒRDICA

LES VALKIRIES

Joves i esplèndides dones que cavalquen en grans cavalls alats. Tenen dues funcions: la principal és assistir a les batalles per escollir guerrers adequats per al Valhalla, o saló dels morts en combat. La segona és servir de cambreres per als guerrers que celebren banquets al Valhalla. Treballen a les ordres d’ Odin. Una valquiria és la dona nòrdica arquetípica alta, forta i atractiva, amb els ulls blaus i trenes rosses gruixudes. Quan Odin s’assabenta que ha de tenir lloc una batalla, ordena a les valkiries que se’n vagin, vestides amb les seves cuirasses i els seus cascs de banyes. Quan senten la veu del comandament, munten dalt dels seus cavalls voladors i marxen cap al Valhalla travessant el cel fins el camp de batalla. Allà, les valkiries es divideixen en dos grups que es col.loquen damunt de cadascú dels exèrcits enemics. El primer xoc d’armes és el senyal perquè les valquiries baixin a terra i s’esmunyin entre els combatents per seleccionar els que moriran a la batalla. Tenen tendència a afavorir els lluitadors més heroics guerrers. Elles exciten les seves ganes de sang amb crits salvatges. Cada valquiria recull l’esperit d’un guerrer mort i el carreguen al cavall. La tropa de dones forma una columna al darrera de la seva capitana i emprèn el vol cap al valhalla. Aquest és un enorme saló construït amb escuts i armes i el terra està enrajolat amb cuirasses i unes taules i bancs al al costat d’una enorme llar de foc.

Allà els espera el banquet on es servirà porc rostit amb tancs d’aiguamel i cervesa. De vegades les valquiries visiten la terra en èpoques de pau, com a emissàries d’Odin. En aquestes ocasions adopten la forma de cignes i se les pot veure volar entre els vents de tempesta, batent les ales enmig de l’aire agitat.

L’objectiu de reunió al Valhalla és que Odin precisa guerrers per al Ragnarök, que és la lluita del fi del món.

L’origen de les Valkiries no es troba documentat en els texts existents, però moltes de les Valkiries més conegudes tenien pares mortals. Avui en dia es creu que les valkiries originals eren sacerdotesses d’Odin que oficiaven els sacrificis rituals, en els que els presoners eren executats. Per quan va ser compilada l’Edda poètica, a finals del segle XII o principis del XII, aquests rituals havien donat inici a llegendes sobre doncelles guerreres amb poders sobrenaturals que prenien part activa en els conflictes humans, dient qui devia viure i qui morir.

En els poemes mitològics de l’Edda poètica les valkiries eren deïtats sobrenaturals d’ascendència desconeguda. Son descrits com doncelles guerreres que cavalquen a files o serveixen al Valhalla, se els dona noms com « estrèpit de batalla», « lluita, fúria», i «crit de batalla». No obstant, en els càntics heroics eren descrites com grups de dones guerreres entre les quals només tenia importància la jefa. Aquesta era una dona, la bella filla d’un rei, que posseïa habilitats sobrenaturals junt amb les seves companyes anònimes.

REPRESENTACIONS EN L’ART

En l’art modern, les valkiries de vegades són representades com belles escuderes sobre cavalls alats, vestides amb elms i llances. No obstant en l’escultura de Claire Colinet titulada Walkyria és la la dona la que es representa amb ales al casc, i no pas el cavall.

Per una altre banda a la pedra de Rök, una runa que es troba a Suècia, ens parla de llops en comptes de cavalls, és a dir munten llops ferotges i beligerants que busquen els cossos dels guerrers morts.

- L’anell del nibelung

Richard Wagner va incorporar contes nòrdics que inclouen la Valkiria Brunilda que estimava al guerrer Sigfrido.

- La cabalgata de les Valkiries, Wagner ( populartizada per la pel.lícula Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola). Aquí les Valkiries prénen un caire romàntic amb vestimentes d’or i muntant cavalls alats.

Evelyd

MITOLOGIA GREGA

LA CAIXA DE PANDORA

Si bé Zeus era sever i atosigava a la gent, en canvi Prometeu era amable i oferia sempre la protecció que podia. Els dos deus es van enemistar després que Prometeu va crear el primer home sobre la faç de la terra, i la seva hostilitat va créixer després que Prometeu tornés el foc als homes que Zeus amb la seva ira els hagués arrabassat. Aquest es va indignar tant per l’acció de Prometeu que va decidir castigar a la humanitat creant a Pandora, que va estendre el mal, sense saber que ho feia. El fet va succeir així: Zeus li va dir al deu ferrer Hefest que modelés a Pandora en fang. Atenea li va donar vida, i Afrodita bellesa. Hermes li va ensenyar astúcia i també va concertar la seva boda amb el crèdul germà de Prometeu, Epimeteu. Prometeu va advertir a Epimeteu sobre Pandora, però ell no li va fer cas i es va casar amb ella, acceptant com a dot una vaixella ( la caixa de Pandora) de regals divins. El que la parella no sabia era que la vaixella contenia tots els mals del món. Una versió del mite diu que Prometeu coneixia el contingut de la vaixella perquè l’havia omplert a consciència d’afliccions: malaltia, vicis, bogeria, vellesa. Etc. El únic bo que hi havia en ella era l’esperança que reposava en el fons. Malgrat les advertències del seu marit, un dia Pandora va ser temptada per la curiositat i va obrir la vaixella, alliberant així tot el mal en el món. D’aquí el significat de l’expressió «caixa de Pandora», o caixa dels trons, quan es desferma tota classe de mals.

Segons una altre versió del mite, la vaixella contenia tot lo bo, i just en l’instant en que van obrir la tapa , la virtut va escapar.

La filla de Pandora, Pirra, va contraure matrimoni amb Deucalió, l’equivalent grec del personatge Bíblic de Noé que va sobreviure a un diluvi que el sobirà suprem dels deus a manar, amb una barca que havien construït. El mite del diluvi és explicat en diferents cultures. I actualment els científics estan trobant proves de la seva existència. De fet se sap de l’existència de diferents cataclismes que van assolar la terra. També hi ha qui creu que en un d’ells, un meteor va provocar grans onades i va esfondrar la mítica o no tant mítica ciutat de l’Atlàntida, però d’això ja en parlaré en un altre article, que és un tema que m’apassiona.

Del mateix mode que en la Bíblia Eva es presentada com una pecadora, per haver menjat del arbre prohibit (o ingènua perquè es va deixar temptar per la serp), en la Teogonia de Hesíode Pandora es el seu equivalent, també per ignorància va obrir el que no s’havia d’obrir. La metafòrica caixa de Pandora guarda cert semblança amb la caiguda d’Adam i Eva del paradís i que van ser castigats amb el treball i el dolor etern. Es creu que Pandora, que significa literalment «tots els regals», era en origen una deessa pre-grega.

Si Zeus és Déu qui és Prometeu?

I la meva pregunta és existeix la caixa de Pandora? Que hi ha de realitat en els mites? Està clar que sóc més de la opinió que seria certa la primera versió, que contenia tots els mals, perquè senyors, EL MON NO VA BÉ

Podria ser que Pandora visqués a la mítica Atlàntida, i en el fons del mar es trobés la caixa que alliberés l’esperança del món, quelcom que arregles tots els problemes. Una font de salut infinita i un recursos energètics sostenibles i no contaminants.

Representacions en l’art

Evelyd

LES GRAYES

Les tres extranyes germanes de les gorgones: Enio ( La Belicosa), Penfredo ( la punyent ) y Dino ( la terrible).

Des de el naixement d’aquestes tres dones amb aspecte de cigne, el nombre del qual significa en grec «les grises» en referència al color del seu cabell, tenien un sol ull i només una dent que compartien i se ‘l passaven d’una a l’altre amb la mà. La majoria de les llegendes en que apareixen estan relacionades amb Perseu, fill de Zeus, a qui se li va assignar la tasca en aparença impossible de tallar el cap d’una de les gorgones, Medusa. Per aconseguir el seu objectiu, Perseu necessitava una parell de sandalies alades, un casc que d’invisiblitat i un sarró màgic on trasportaria el cap de Medusa. Tots aquests objectes estaven en el poder de les nimfes d’Estigia i només les grayes sabien on es trobaven. Així que Perseu va anar en busca d’aquestes criatures sumament perilloses, demostrant així la seva valentia, al peu de la muntanya Atles, on residien els seus trons. La seva aparença de cigne es devia a la seva associació amb la destrucció, el cigne és l’ocell mitològic de la mort. Perseu es va estirar esperant a les tres germanes, i quan aquestes estaven passant-se els seus únics ulls i un dent, els les va robar i les obligà a desvelar el lloc on es trobaven les nimfes de l’Estigia. Després va llençar l’ull al llac Tritonis, de manera que les grayes no puguessin avisar a les nimfes de la seva arribada. Després d’aconseguir els preuats objectes, Perseu va continuar el seu viatge i va aconseguir tallar el cap de Medusa, que serviria per derrotar a la bèstia marina que assolava les costes d’Etiopia i rescatar a la princesa Andrómeda que l’havien ficada lligada en una roca com a sacrifici humà per a la bèstia.

En aquesta imatge d’Eduard Burne Jones veiem com les nimfes vesteixen a Perseu amb els atributs màgics per vèncer Medusa.

Evelyd

LES FÚRIES

Tres dones que venjaven el mal. Perseguien implacablement a aquells que havien comès assassinat a algú de la seva família o clan.

En la antiga Grècia les fúries eren conegudes com les Erinies, que significava les furioses. Es deia que havien nascut de la sang d’ Urà que va caure sobre Gea en el moment de la castració. El naixement primigeni de les fúries les aïllava de la resta dels immortals. Inclús els seus noms té

nen un so cruel: Alecto (implacable), Megera ( enveja) i Tisífone ( venjança). Eren fetilleres, aliades amb serps que brandaven torxes i fuets i se les considerava les perseguidores despiadades dels culpables. Les erínies feien embogir a les seves víctimes. El seu poder era tant gran que els antics grecs no gosaven mencionar els seus noms. Quan no assetjaven als vius, les tres venjadores torturaven als malfactors a l’Avern.

VENGANÇA

Quan Orestes va assassinar a la seva mare Clitemnestra com a venjança per haver intervingut en l’assassinat del seu pare Agamenon, rei de Micenes, les erínies el van perseguir despietadament. Malgrat el recolzament d’ Apolo, Déu de la profecia, les erínies estaven decidides a venjar el matricidi. En el santuari d’ Apolo, a Delfos, van demanar sang per sang, i només van poder detenir-les els déus, que van concertar que el cas devia enviar-se al antic tribunal atenenc de l’Areòpag. Allá Atenea, protectora d’Atenes, va absoldre a Orestes, amb la condició de que realitzés una tasca ímproba com a càstig. Posteriorment a les fúries se les va conèixer com les Eumènides ( las aplacades).

NÈMESI

Nèmesi, agent de la venjança, encarna la ira dels déus. La seva principal funció era castigar als mortals que havien sucumbit al orgull i la supèrbia. Per exemple va perseguir a Agamenó per estar massa satisfet de la victòria dels grecs sobre Troia. Avui en dia la paraula significa «justícia retributiva» o «venjança», però en origen Nemesis era només la dispensadora de la fortuna, sense connotacions de premi ni de càstig. Va assolir també la funció d’ocupar-se de la balança de la justícia i prendre nota dels ressentiments originats per el seu desequilibri. En una llegenda, Zeus va voler fer seva a Nèmesi, que tenia part de la bellesa d’ Afrodita, i la va perseguir per tot el món. Per fugir d’ell, ella canviava constantment de forma. En una ocasió es va convertir en oca i Zeus transmutat en cigne, va aconseguir-la i violar-la. Helena de Troia va nàixer de l’ou que va pondre. Hi ha qui diu que Leda, l’esposa del rei d’Esparta, la va alletar i la va criar. Altres afirmaven que aquesta història es va inventar per justificar la catàstrofe de la guerra de Troia. Posteriorment els grecs van identificar a Nèmesi amb Adrastea, la ineludible, semblant a les seves germanes les moires.

En l’art

Némesis tenia un aspecte ferotge i se la solia representar amb una balança en una ma i un fuet o una destral en l’altre. Alberto Durero va pintar una imatge curiosa de Nèmesi com una dona alada surant entre els núvols en un globus, sobre un paisatge rural. La temprança i la circumspecció es combinen amb la incertesa

FORTUNA

El equivalent romà de Nèmesi era la Fortuna, la que significa que fa passar l’any. D’alguna manera, Fortuna està més a prop del sentit originari de Nèmesi com una nimfa-deesa pastoril que controlava les estacions. El seu símbol era una roda, els radis de la qual representava els canvis d’estació. En temps romans aquesta deessa es va associar a la sort. En el seu festival, celebrat en juny i en el que era permès la participació dels esclaus, s’ evidencia la falta de respecte en la distribució de la fortuna. Durant l’Edat Mitjana, la idea de la roda de la fortuna va ser un concepte molt estès. En la Mort d’Artur ( 1485), de Thomas Malory, hi ha una descripció de la roda que se li apareix a Artur en un somni, just abans de la seva fatídica batalla contra Mordred.

Evelyd