HECATE

 HÉCATE: la diosa de la magia, la nit y les cruïlles

Origen y mitologia

Hècate ( en grec antic Hekáte) és una antiga divinitat de la mitologia grega, l'origen exacte de la qual és incert. Algunes teories apunten que podria provenir de regions de l'Asia menor , especialment de la Cària. 

Segons la tradició més estesa, era filla dels titans Perses i Asteria.  A diferència d'altres titans, va conservar els seus poders fins i tot després que Zeus es convertís en sobirà dels déus. 

A la Teogonia d'Hesiode apareix com una deesa poderosa, honrada per Zeus i amb influència sobre el cel, la terra i el mar

Deesa de la magia i els misteris

Amb el pas del temps, Hècate va quedar especialment vinculada a la màgia, la bruixeria, els esperits i els misteris de la nit. Era considerada protectora de les persones que practicaven les arts màgiques i coneixien les herbes i els encanteris. També se la relacionava amb els fantasmes, els rituals nocturns i el món dels morts. 

La seva figura representa allò que es troba entre dos mons: el conegut i el desconegut, la vida i la mort, la llum i la foscor.

En els seus origens també era una deesa per demanar  prosperitat material . Divinitat polifacètica i misteriosa. 

Sovint era representada amb tres cossos o tres rostres orientats en direccions diferents. Aquesta imatge es relaciona amb la seva capacitat de contemplar els diferents camins i custodiar els límits entre mons. De vegades se la representa amb cap de gos, euga i lloba. 

La seva relació amb Persèfone

Un dels episodis més coneguts en què apareix Hècate és el rapte de Persèfone per part d'Hades. 

Quan Persèfone va desaparèixer, la seva mare Demèter va recórrer el món buscant-la. Hècate, que havia sentit els seus crits, es va acostar a ella portant torxes i la va ajudar en la recerca. 

Després del retorn de Persèfone , Hècate es va convertir en la seva acompanyant i va quedar vinculada al món subterrani. 

Les cruïlles i la seva representació triple. 

Un dels símbols més característics d'Hècate són les cruïlles, els llocs on es troben diferents camins i que antigament es consideraven espais carregats de misteri i significat espiritual. 

En aquests indrets es col.locaven estàtues i petites imatges de la deesa per demanar-ne la protecció.

 Símbols i animals sagrats. 

Les torxes: la llum que guia en la foscor i els seu paper en la recerca de Persèfone. 

Les claus: simbolitzen la seva relació amb les portes, els llindars i l'accés a altres mons.

el gos: especialment el gos negre, era un dels animals associats a la deesa. Segons algunes tradicions, els seus lladrucs anunciaven la seva presència. 

La lluna: va quedar associada a la seva figura, especialment en tradicions posteriors que la van relacionar amb altres divinitats lunars.

Culte i la tradició

Hècate rebia ofrenes a les cruïlles i també era venerada a les llars, on es col.locaven petites representacions seves per protegir les cases.

En algunes tradicions es deixaven aliments en honor seu durant  les nits de lluna nova. 

En la mitologia romana va ser identificada amb Trívia, un nom que fa referència als tres camins. Hesiode la promociona com una gran deesa i altres autors la relacionen amb Artemisa i la simbologia de la lluna. Figura misteriosa i esotèrica.

Llocs de culte

Els principals llocs de culte dedicats a Hècate es trobaven sobretot a Grècia i l'Asia Menor. No tenia un únic santuari central , sinó que era venerada en diferents espais. 

Aquests eren els principals: 

1. Lagina ( Cària, actual Turquia)

Era un lloc molt important ja que es celebrava una processó ritual que tenia una gran importància. 

2. Tracia. 

Hi havia un temple consagrat a Hécate en el recinte del temple d'Artemisa a Efeso

3. Atenes  

sobretot a les entrades de les cases i en espais de pas, on se li demanava protecció. 

4. cruïlles i camins

El significat d'Hecate

Hècate és una de les figures més enigmàtiques de la mitologia grega. No representa únicament la màgia i la foscor, sinó també la protecció, la transformació i les decisions que hem d'afrontar quan arribem a una cruïlla. 

És la deesa que porta una torxa quan els camins desapareixen en la foscor i que guarda les portes entre diferents mons. 

Potser per això la seva figura ha continuat despertant fascinació al llarg dels segles. 

En els himnes òrfics es descrita com una deesa celeste, terrestre i marina. Vinculada tant a lo sagrat com a lo funerari, es mou entre les ànimes dels morts. Lligada a lo salvatge i a la força de la natura, inclús a la devoció d'animals. Apareix també com a guardiana del cosmos i de l'univers senser. 

Paralelismes amb altres cultures

La figura d'Hècate pot relacionar-se amb la Isis egipcia, a causa del seu paper de deesa de la màgia i dels encantaments. Ambdúes eren símbols dels punts liminals. 

Apuleyo asocia Hècate amb Isis en la seva obra el asno de oro. 

En la literatura moderna

Hécate es un personatge de la tragedia de Skakespeare Macbeth, representada per primera vegada  al 1606, on mana sobre tres bruixes pero no se sap si ella es una bruixa, un dimoni o una deesa. 

NIX

 

Se considera que Nix fue una de las primeras deidades en existir. Después de emerger del Caos, engendró con su hermano Erebo a Eter ( la Atmósfera) y Hémera ( el Día), pero después ella sola dio a luz a varios niños más. En algunas leyendas, estos últimos eran Apate ( el engaño), Geras (la vejez), Ceres (la Condena), Momo (la culpa) y Filotes ( el cariño), la mayoría de los cuales residentes en el Averno. 

En ciertos textos antiguos, Nix aparece como el origen primigenio, antes incluso del CAos. Los poemas atribuidos a Orfeo describen a Nix como una diosa con unas imponentes alas negras que durante el dia vivían en el Averno, del que solo salía al anochecer. El viento la cortejó, y ella puso un huevo de plata en el útero de la oscuridad. En las leyendas órficas, se cree que la noche tiene poderes proféticos, como Gea. 

En la Ilíada, Zeus sólo teme a la noche que todo lo somete. Durante uno de los trabajos de Heracles, Hipno ( el sueño) adormeció a Zeus, y una tormenta estalló. Zeus, dios del tiempo, se despertó y se enfureció al ver que Heracles se había desviado de su camino. 

El dios amenazó con castigar a Hipno lanzándola al abismo de Erebo. Pero  cuando Hipno voló a los brazos de NIx, Zeus tuvo que retractarse de su amenaza porque no se atrevía a enfrentarse con la poderosa diosa de la noche. 

CULTO A LA NOCHE

La Noche aparecía en diversos cultos de la antigua Grecia y Asia Menor ( actual Turquía). En el templo de Artemisa en Éfeso había una estatua dedicada a ella. Y en Esparta había representaciones de Hipnos ( Sueño) y Tánatos ( Muerte) considerados hermanos e hijos de Nix.

Pausanias también describe una imagen de Nix sosteniendo a los dos niños, Hipnos y Tánatos, uno blanco y otro negro, en el cofre de Cípselo, conservado en Olimpia. 

Text:. Evelith

fotografies: internet

POBLES ABANDONATS

 POBLES ABANDONATS DE CATALUNYA

Atrets pel misteri, durant una temporada vam estar anant a pobles abandonats. Belchite va ser una de les primeres publicacions al blog on relato l'aventura que vam viure, i el que ens va passar. 

En Dany com sempre gravant psicofonies però lo fort no ens va fer falta sentir les gravacions per que tot en si era una experiència paranormal. I una gran aventura, com ja vaig explicar fa un temps. En una nit clara de lluna plena, ens colàvem per unes reixes i saltant murs vàrem arribar al carrer principal.  A l'església principal, la de Sant Martí,  vaig sentir una veu que deia "esto no es lo peor" como si algú ens volgués avisar. Però a nosaltres? O a la gent que va morir allà?

Altres vegades com a la Mussara i a Marmellar no ho vaig passar massa bé, a la Mussara em vaig mareixar i vam tenir una experiència negativa amb vespes, i  un incident amb el cotxe doncs es  va punxar una roda. Crec que més que punxar li va sortir un bony, cosa ja de per si extranya. 

Després estàvem al cementiri i el Dany explicava llegendes del poble, d'una bruixa i d'uns anarkistes, no em vaig enterar res en aquell moment per que em vaig tornar a mareixar, el cas es que dèien que la bruixa va maleïr el poble, per què van profanar la seva tomba. A mi em va entrar un malestar el fet d'estar allà dins un cementiri mentre el Dany explicava eufòric aquesta història, la qüestió es que em vaig començar a trobar malament i me'n vaig anar a donar un tomb. 

Segons la llegenda hi ha una casa que té una pedra que si la saltes entres en un món paral.lel, d'una altra dimensió. I li diuen la vil.la del sis. 

Les cròniques diuen  que uns voletàires es van perdre, buscant volets. 

Aquest poble la major part de l'any està envoltat d'una boira freda que se't calen als ossos. 

vaig endinsar-me per un carreró.. 

i de sobte vaig sentir un brunzir de millars de vespes, venien d'un arbust que estava davant d'una casa, tapant-la pràcticament tota el meu malestar es va incrementar per un moment vaig pensar que allà estava la casa, que segons deien que si  saltaves  una pedra entraves en una altre dimensió, com si hi hagués un portal que et conduís al infern. 

A Marmellar havia llegit per internet el que va succeïr, i no era gens agradable. Van trobar dues noies mortes en diferents anys, el 1993 i el 1996 i no es van trobar els culpables. Una d'elles violada i cremada, una nit de Sant Joan. s'especulava que al radera de tot això hi havia mises negres i rites satànics, pero va quedar com un cas tancat.

Nosaltres hi vàrem anar i jo vaig arribar cansada per que des d'on deixes el cotxe fins al poble hi havia un bon tros. Llavors em fa pensar... i també vaig estar tota l'estona mareixada, i em vaig sentar a prendre el sol. 

Altres pobles han estat més tranquils com Jafra que també hi ha una llegenda, la de la nena Melinda que el seu esperit vaga pels camins orientant els que s'han perdut.

I lo que no he explicat abans es que a Fontsacaldetes hi ha la llegenda de la Dama blanca, una noia que va morir de pena per que el capellà del poble no va voler casar-la amb el noi de qui estava enamorada. També hi vam estar i va ser un dia molt especial... el vent bufava, estàvem completament sols i vaig sentir pau, i em va semblar sentir la veu de la dama blanca que el seu esperit encara ronda per allà. 

                                            

                              

                                  

                 

fotografía i text: Evelith

ELS DJINNS

Els Djinns són genis de la natura. Criatures sobrenaturals, amb poders màgics, generalment són invisibles als humans. Van aparèixer abans de l'Islam però es van incorporar dins la seva teologia musulmana. El Corán en parla. Diu que Déu va crear els àngels, els humans i els djinns. Aquests van ser creats de foc sense fum. En la literatura el coneixem a través de Les Mil i una nit, concretament del conte d'Aladin, aquest geni viu atrapat eternament en una làmpada i qui se la troba i la frega el geni surt i li concedeix tres desitjos, una vegada els compleixi, el geni serà lliure. En el conte el geni o djinn és benèvol, però no sempre són així. N'hi ha de bons i dolents.

Els orígens exactes de la creença en djinns no són gaire clars. Alguns erudits del Medi Orient sostenen que es van originar com a esperits malèvols que habitaven en deserts i llocs abandonats, i poden adoptar la forma d'animals ( gossos, gats, xacals, serps..). Segons la creença àrab comuna, els endevins, els filòsofs preislàmics i els poetes es van inspirar en els genis. Es temia que els genis eren responsables de causar diverses malalties, entre elles les malalties mentals. Jilius Wellhausen creia que aquests esperits habitaven en llocs desolats, lúgubres, foscos i que eren temuts. Eren temptadors del desert i lladres nocturns. Hi ha una cerimònia per expulsar-los, els identificaven com a dimonis.

Es diu que els Djinns com a éssers humans tangibles es troben en una altra dimensió però que poden travessar portals mitjançant invocacions, i s'atrapen en làmpades però també en anells.

La creença popular dels djinns continua estant molt estesa en zones rurals d' alguns països islàmics i és molt freqüent la seva aparició en la literatura popular. A Occident són molt coneguts pels contes de les Mil i una nits, i en adaptacions cinematogràfiques. Una mostra de devoció la trobem al Marroc, en el culte dels moràbits o santons. Hi ha un morabito (és una espècie d'ermita situat en un despoblat, lloc de culte del món àrab). En el morabito Sidi Shamharush un lloc on la gent d'aquesta zona acudeix en peregrinació per guanyar-se la baraka ( una espècie de benedicció divina). Diuen que habita un djinn que adopta la forma de gos negre durant el dia i a la nit es presenta amb aparença humana. Un altre exemple es troba a l'Índia, que segons la tradició islàmica local les ruïnes del fort Feroz Shah Kotla a Nova Delhi alberguen desenes de genis o djinns que compleixen els dessitjos de la gent que va allà a resar i sobretot dels que escriuen cartes detallades demanant els seus dessitjos. Cada dijous centenars de persones innunden el lloc amb pètals de roses, incís, veles, garlandes de flors...

Els djinns bons solen ser bromistes ( com a la pel·lícula d'Aladin) però alguna cosa embaucadors. Un cop compleix els tres desitjos és totalment lliure i immortal. Conserva el seu poder però perd la capacitat de fer més desitjos.

També es diu que els genis poden posseir els humans i adoptar la seva forma ( per imitació).

Els djinns es trobaven repartits entre 6 grans tribus. Els Irfit, considerats els més violents cap als humans. Els Jann són aliats d'Irfit però més conservadors i els Gul són els que es van corrompre per poders infernals i lluitaven contra els interessos morals.

A més de la seva capacitat de transformar-se en animals, també es poden fer passar per ombres fosques, torbellins, dimonis o per Mothman ( l'home colilla), i una espècie de forma etèrea indefinida.

Es diu que al final dels temps els humans podràn veure els djinns i aquests no podràn veure els humans i seran jutjats per igual.

Sèries i pel·lícules- Wishmaster. Una sèrie de pel·lícules, n'hi ha diverses, on el djinn és malvat amb aparença d'un dimoni de color vermell, amb ulls vermells, malèvols que roben l'ànima de les persones que demanen desitjos, el seu objectiu és desencadenar l'apocalipsi i que tots els djinns vaguin lliures per la terra, la persona que troba la joia se li demana tres desitjos, i si els acaba demanant es desata el caos djinn

Evelith

Imatges d'internet

LES FADES

 

LES FADES

Les fades són éssers feèrics que  habiten als boscos, coves, dòlmens, etc.. són d'extrema bellesa, diminutes, etèries, invisibles als humans ja que tenen la capacitat d'aparèixer i desaparèixer, posseïdors de poders màgics. Es diu que les fades són les més nombroses entre els éssers elementals i també les més belles. Dotades de facultats extraordinàries, tenen el poder sobre la vida, l'amor i la mort,. Fada ve de fatum, que significa destí, i això ens evoca a la mitologia grega a les tres parques que teixien el destí de la humanitat filant els seus fils i tallant-los.

També en depenen en gran part els cicles vitals de la natura i els encantaments i les transformacions de totes les coses. Són delicades, evanescents, líriques, transmissores de secrets antics, i custodien tresors.

Altres figures mitològiques associades a les Fades són les Nimfes, Hi ha diferents categories. Pugen sobretot els boscos i les aigües. Les més antigues són les Melíades , les Nàiades habiten a les fonts i als rius, les Nereides habiten al mar, les Oreades viuen a les muntanyes, les Alseides a les florestes, les Hamadríades protegeixen els boscos i les Driades són l'ànima dels arbres, que els protegeixen fins que aquests moren.

El regne de les fades és el regne de la llum, són diürnes, tot i que també surten a la nit durant la lluna plena.

* Habitat

En general habiten en boscos i prats, espais verds, camps i jardins. Fan allà les seves reunions, canten, ballen o donen llargs passeigs en solitari. Estan associades amb les flors. Es diu que si algú vol veure-les cal recollir un manyoc de prímules.

Un dels noms més freqüents que se li dona a la flor del pensament en els camps anglesos és el d'«alleujament del cor», tot i que també se'l coneix per «flor tricolor» o «amor ociós». Flor amada tant pels humans com per les fades. Shakespeare a  El somni d'una nit d'estiu mostra Oberón preparant els seus filtres d'amor amb aquestes flors, que aboca després als parp de Titania.

Hi ha altres llocs on freqüenten les fades: coves, dòlmens, castres (les Moures, a Galícia), castells de pedra i palaus de vidre ( al seu regne màgic).

Es compta que les fades irlandeses, les Didhe Daoine, descendents dels irlandesos, originaris del Regne de Dannan, viuen en un turó sota el qual té el seu palau el rei Finvana, amb tota la seva cort. També les Fairies, fades angleses viuen en palaus, l'indici dels quals és la resplendor que apareix a les nits, ja que durant el dia són totalment invisibles.

També es diu que les fades moren en illes màgiques, un món d'aquesta on regna l'amor i la felicitat i hi ha abundància de riquesa, on sempre és primavera i gens envelleix. Es diu que aquestes illes són flotants, se submergeixen i apareixen cada 70 anys. També que el regne de les fades i altres éssers elementals: elfs, duendes, sílfides etc estan en una altra dimensió i que s'accedeix per portals màgics que estan per descobrir.

Els seus costums i habilitats

A banda de protegir el bosc i la natura fan altres tasques on demostren les seves habilitats. T.coma exemples que veiem a la Bella on Malèfica, li fica un malefici a Aurora quan compleix 15 anys en punxar-se amb l'agulla d'una rua i la fada madrina de Cenicienta li teixeix a aquesta un vestit màgic perquè pugui anar al ball.

Bugaders. Més que una feina per a elles és un ritual rentar les robes al riu. En algunes tradicions , per exemple a Escòcia i a Irlanda, les bugaderes són fantasmes de les dones que moren en el part i que estan condemnades a rentar en rierols solitaris les peces dels difunts.

Els apassiona la música i la dansa. Solen ballar en corro en les clarianes de bosc. Es diu que si un humà entra en el cercle, difícilment podrà sortir. La seva música és embriagadora, bella i alhora nostàlgica.

Alguns sons els semblen insuportables com els trons, els tambors i les campanes, també detesten certs metalls com el ferro i l'acer.

La dansa per a elles és com un ritual de regeneració, on es renoven i capten l'energia del cosmos.

* Les fades en diferents cultures

Les Fades irlandeses reben el nom de Sidhe Daoiney i es compten entre les més nombroses i les de més poder en el món europeu. Són una espècie molt antiga, i malgrat la seva aristocràcia i bellesa, porten una apacible vida domèstica, sempre que no se'ls molesti. En cas contrari es tornen temibles i són capaços de fer emmalaltir o enlairar qui hagi atrevit a irrompre en algun dels seus secrets. N'hi ha que asseguren que també viuen en fantàstiques illes flotants. Aman la música, tenen una veu melodiosa i captivadora que acompanyen de les seves gaites, el seu instrument preferit.

Les Fées són les fades franceses, que segons afirmen les que saben , van néixer al començament dels temps, abans que existissin els mars, muntanyes, camps... d'aquí que les seves morades preferides siguin els dòlmens, pròxims als habitacles dels Korreds, elfs de la foscor, que van transportar el pesat material amb què van constrènye aquests blocs megalítics.

Les fades més famoses d'aquest poble ( la Bretanya) són Morgana, vinculada a les llegendes artúriques, i Melusina, emparentada amb humans i avantpassada de nombrosa descendència entre la llegendària reialesa europea.

Les fate italianes, d'ascendència aristocràtica i posseïdores de grans poders són éssers de gran bellesa, tot i que no són reconeixibles ja que es transformen amb freqüència i adquireixen la figura de dones ancianes o de precioses joves i de vegades fins i tot es poden transformar en algun animal. Habiten als boscos i les aigües, en grutes o coves i protegeixen els arbres i les fonts de l' abús o de la destrucció en mans humanes.

A Espanya, les fades adquireixen diferents noms segons la regió a la qual pertanyen: Mouras a Galícia, xanes i ayalgas a Astúries, anjanes a Cantàbria, lamies a Navarra i el Pais Basc, dones d'aigua, goges i aloges a Catalunya, dames blanques a Balears.

Les anjanes per exemple tenen el pèl llarg i ros guarnit amb una corona de flors màgiques. Descrites com a dones agermanada, de pell pàl·lida i fina. Vestides amb una llarga túnica de colors clars. Té dues ales transparents i porta una vara d'avellaner en una mà i en una altra una botelleta amb un nèctar curatiu. Viu en coves cobertes d'or, a prop d'algun riu, ja que s'encarrega de protegir les aigües, i ajuda a qui es perd al bosc i castiga qui el malmet. Les seves cançons aclareixen el dia si són alegres mentre que l'ensombreixen si estàn tristes. Deixen anar flors de la seva corona i els atorga felicitat i fortuna a qui se les trobi.

imatges d' Internet

text: Evelith

BABA YAGA

 BABA YAGA

És un personatge recurrent a la mitologia i folklore eslau. És una bruixa vella, osuda i arrugada amb el nas de color blau i les dents d'acer. Posseix una cama normal i l'altre osuda, com si fos una "pata de palo" ( era un pirata malo). Sovint se l'anomena " Baba Yaga pota d'os". Aquestes dues cames representen el món dels vius i el món dels morts , per això es diu que transita els dos mons com si fos una mèdium, però generalment se la representa com un èsser malvat, però no sempre. Menja nens,(  com en el conte de Hansel i Grettel) . Encara que consumeixi grans quantitats de carn sempre està prima i ossuda. Vola muntada dins un morter i una alça una escombra de plata. Baba Yaga no permet que cap persona beneïda entri dintre de les seves propietats. Viu en una cabana que s'eleva sobre dos enormes potes de gallina, i la seva casa està envoltada a mode de tanca per cranis humans, i a l'interior dels quals hi fica espelmes. La idea d'una casa amb aquests peus podria derivar de les cabanes de certs pobles d'aquella zona en temps remots que els van construir per protegir-se dels animals. Per entrar a la casa Baba Yaga diu l'encanteri " caseta caseta, dona l'esquena al bosc i gira't cap a mi". L'interior de la casa sempre està ple de carn i vi, i està custodiada o servents invisibles que apareixen com a mans espectrals. Baba Yaga té al seu servei cavallers negres, vermells i blancs, que controlen la posta de sol i la nit. 

Baba Yaga ha aparegut en diferents històries i relats del folklore rus i en algunes d'elles es mostra diferents facetes d'ella. En el conte de Baba Yaga i la Bassilisa, ajuda a escapar a la protagonista de la seva família malvada. 

En altres contes es diu que manté " les aigües de la vida i la mort" ja que és la dama blanca de la mort. com una de les tres germanes de la mitologia grega, les moires ( les que teixexen els fils del nostre destí). 

A Bulgària se l'identifica com a l'home del sac, se'ls diu que si no es porten bé Baba Yaga se'ls portarà dins un sac. Associada també amb la màgia negra ( nigromància). També es diu que envelleix un any per cada pregunta que se li fa i per rejovenir pren te de rosa blava. 

Aquest personatge és utilitzat en els contes de fades rus modern i des dels anys 90 del segle XX, en la 2Fantasia Rusa". En particular Baba Yaga apareix en el cicle de llibres d'Andrei Belanin " The detective agency of Tsar Goroj". La infància i juventut de Baba Yaga van ser descrits per primera vegada en el conte d'A. Aliverdiev " Lukemorie"

Diverses aparicions en video jocs, cinema, sèries i còmics. 

* En còmics per adults Hellboy, de Mike Mignola. llibres de màgia de Neil Gaiman

* contes. Las aventuras de Vania el Fort, d'Otfried Preussler

* pel.lícules. Rebel innocence, el protagonista utilitza paral.lelismes constants sobre Baba Yaga. 

* sèries. Apareix en un capítol de la sèrie americana "la reina de las sombras"  on en un capítol Kenzie, amiga de Bo, invoca a la bruixa. 

* En el joc de Rol, White Wolf, Baba Yaga és el nom d'un vampir pertanyent al clan Nosferatu. 

*també apareix en un curt metratge de Studio Ghibli, "Mr Dough and The Egg princess"

* film Don't Knock Twice, on Baba Yaga és el principal perill per els protagonistes

* la Bruixa de bola de drac es diu amb el mateix nom, una bruixa que ronda entre els dos mons ( mon dels vius i dels morts). 

* En la sèrie d'animació The Legends produida per Netflix on està representada com en el folklore rus. 

* a la pel.lícula de Hellboy de 2019

* aparicions a video jocs com Ragnarok online, The witcher 3, i Moon Hunters, Lords of Shadows

* pel.lícula de Svyatoslav Podgaevski, ( autor de la novia, la sirena etc). Baba Yaga: terror of the dark forest

                   

by Evelith

MITOLOGIA VASCA: Aideki, Mari, Lamia..

 AIDEKO

El seu nom indica que prové de l'aire d'un altre món i d'un món sobrenatural. És un geni que acostuma a entorpir les activitats humanes. Se'l considera responsable de totes les malalties, les causes naturals de les quals es desconeixen. 

Entra per les nits a les cases, mentre que els habitants dormen, i els roba la seva essència vital. A Zegama a Zerain es conta que el còlera que va assolar aquests pobles en el segle XVIII va ser portat per Aideko en forma de boira baixa i espessa. Doncs diuen que sol presentar-se com una figura nebulosa indefinida, una espècie de projecció animista de la boira o el mateix aire. A la població de Segura conten que un dia, fa molts anys, una neblina va passar pels seus carrers i al dia següent la malaltia de la pesta negra va començar a massacrar la població. La creença de que la boira baixa és danyina està molt estesa al País Vasc. 

Els llargs dies brumosos poden afectar als cultius i als horts i ser molt perjudicials tant per als animals com per èssers humans. 

a la poble de Labort creuen que es Aideko qui forma i dirigeix les tormentes. Diuen que per actuar contra la influència d'aquest geni sobrenatural els únics mètodes que pot utilitzar-se són la màgia i la oració. 

LAMIA

Ésser híbrid molt popular a la mitologia vasca. A les zones costeres es presenta amb aspecte de sirena, mentre que terra endins diuen que la part superior del seu cos és una dona bella però la part inferior presenta aspecte de ànec, gallina o cabra, depenen de la zona. En alguns llocs la descriuen com una figura totalment femenina, en altres llocs la descriuen com una dona amb un sol ull ( com un cíclop) o està coberta de pèl o careix d'ell quasi per complert. Viu aprop de les coves i al igual que les moures gallegues  les xanes asturianes. Les lamiak ( una altre manera de anomenar-les) pentinen els seus llargs cabells rossos amb pintes d'or i enamoren als humans que es topen amb elles, malgrat les seves potes d'animal. També diuen que són venjatives i perilloses, sobretot si escolten parlar de Jesucrist. És un mite molt cèl.lebre a la zona d'Urdabai on existeix inclús un lloc anomenat Lamiaran, situat entre els pobles de Bermeo i Mundaka. En l'època de aratustes ( carnaval) es cel.lebra a Mundaka cercaviles en el que les dones del poble es disfressen de Lamiak amb túniques negres i perruques de llargs cabells blanquinosos, recorreguent mentre canten i ballen. La Lamia també està present amb el mateix nom i certes variacions en la mitología grega o romana. 

MARI 

Considerada la reina de tots els genis i personificacions de la natura, representa a la Gran deesa pagana de la mitologia vasca, Té el seu origen en l'època precristiana, per lo que el seu nom no seria un diminutiu de Maria, sino que deu el seu origen a èsser ancestrals com Mairi o Maidi, o inclús al mite de Ama Lur ( Mare terra). És amiga de les Lamiak i de les sorginak ( bruixes en Vasc) i enemigues del cristianisme, Viu en coves i sims i molta gent asegura haver-la vist, però son molt diferents les maneres de descriure-la, encara que sovint assenyalen la seva gran bellesa

Existeixen llegendes que mencionen el seu vol nocturn entre muntanyes com una gran bola de foc que creua el cel. Altres conten que adquireix formes d'animals, convertint-les en zaldi ( cavall) o en suzkozaldi ( cavall de foc). També diuen que es presenta en forma d'arbre, amb la seva part davantera semblant a un cos femení, tal i com relaten a Otañi. 

És la senyora de les sequias i les plujes, per la qual cosa en les zones costeres diuen que provoca les tempestes que impedeixen que els pescadors surtin a la mar; per evitar-ho s'ha de conjurar el dia de la Creu de Maig, o mitjançant ramillets beneïts el dia de Sant Joan i fer-ho quan encara no ha sortit de la seva cova, retenint-la al seu interior.

Està emparentada amb Persèfone de la mitologia grega i amb Proserpina de la mitologia romana.

OLENTZERO

En el seu origen era un personatge simbòlic pagà. Era un gegant que representava la fi del cicle anual, per lo que estaria relacionat amb les cel.lebracions dels solstici d'hivern. Però la tradició cristiana el va convertir en un grotesc carboner que fa la seva aparició a la Nit de Nadal, deixant carbó als nens que es porten malament i fent regals als que es porten bé, dotant al personatge un significat entrenyable acord amb les ensenyances de l'església catòlica, incorporant durant el segle XX elements de les tradicions de Papa Noel o Reis Mags. 

A les províncies d' Alava, Navarra, La Rioja i la comarca burgalessa de La Bureba, conta la tradició que el dia anterior de la Nit de Nadal apareix un home que té tants ulls com dies té l'any. 

Sobre l'etimotologia del nom hi ha diferents hipòtesis. Ja en el segle XII l'historiador de Lope de Isasi deia que provenia de les paraules vasques onem ( bo ) i zaro ( època), es a dir Onenzaro ( temps de lo bo), nom amb el que era coneguda llavors la Nit de Nadal, referint-se en realitat a un època de renovació i no a un personatge. 

Evelith 

fotografia d'internet