divendres, 20 de novembre del 2026

LA CACERA SALVATGE





 La cacera salvatge és un mite del folclore europeu present en diferents formes en la zona del Nort, Occidental i Central del continent.

Es tracte d'un grup fantasmal o espectral de caçadors acompanyats dels seus gossos de caça i cavalls commandats per una figura mitològica en una desenfrenada persecució a travessant el cel o al llarg de la terra o por sobre d'ella. Normalment era una forma d'explicar les tormentes. 

Els caçadors eren ànimes en pena, valkiries, follets,  alguna figura associada a les llegendes germàniques com Odin, o celtes com Arawn, o una figura hitòrica o llegendaria com Teodoric el Gran, Carlemany, o el rei Artur, el rey danés Atlerdog, el psicopompo galés Gwyn ap Nudd, o figures bíbliques com Herodes, Caín, Gabriel, i el dimoni. 

Ser testimoni de la cacera salvatge era vist com un presagi d'un catàstrofe que havia de venir, una guerra o plaga o la mort del qui la veia. Les persones que se la trobessin pel camí podien estirar-se i deixar que els esperits del animals els trepitgessin o deixar-se portar per la partida de caça, però corrien el risc de anar a parar molt lluny de casa seva o morir durant el transcurs de la salvatjada embestida dels personatges malèvols.

També es creia que podien anar al inframón o una versió més endolcida al pais de les fades. Altres creien que els esperits de persones podien ser arrancats ferotjament mentre dormien per participar a la cabalgata.

Un cronista anglès anomenal Orderico Vital menciona una cabalgata vista al mes de gener de 1091, a la que va anomenar "tropa del Arlequin". Hellequin és un personatge diabòlic associat a la cacera salvatge que arrossega al inframón a persones malèvoles que vaguen pels camps.

Aquest mite va ser modificat segons transcorria el temps, on s'introduïen nous personatges, deus i herois populars, com el rei Artur o Francis Drake, que era un corsari anglès. 

En algunes parts d'Anglaterra es deia que els gossos perseguien als pecadors i no batejats. A Catalunya hi ha la llegenda del compte Arnau, un conegut  noble cruel que amb els seus gossos de caça està condemnat a vagar a la foscor de la nit en una intrèpida búsqueda pels boscos , i a Galicia una llegenda semblant és la Santa companya, que ja n'havia parlat en un altre article..però són ànimes en pena que s'apareixen en un encreuament de camins o no hi ha un cruceiro. 

A Suècia, la cacera salvatge no es veia però s'escoltava..en nits fosques amb núvols apunt d'haver-hi tormenta en una nit freda..s'escoltaven trons i gemecs d'animals o trepitjades fantasmals, havia de ser terrorífic anar sol pel bosc, escoltant els sorolls de la comitiva espectral en una nit freda, amb boira..

 A la cultura popular

Peter Nicolai Arbo es va inspirar en la caceria savatge d'Odin a la seva pintura més coneguda Asgardsreien ( 1872). Parlant d'Odin el meu gat també es deia Odin, pobret ..també era molt caçador i s'escapava a la plaça i anava empaitant els coloms, no sé si per jugar o perquè els volia caçar.. he de dir que era un gat gris una mica especial..i també empaitava a la gata siamesa dels veïns, junt amb l'altre gat que tinc, Grimm en al.lusió als germans Grimm.  I perquè m'agrada el món dels contes i la fantasia. Em recorden a la meva infància. 

Andrzej Sapkowski inclou una caçaria salvatge entre els elements folclòrics de la seva cultura eslava en la sèrie "the Witcher" (el brujo). Una sèrie que vaig gaudir molt i m'agradaria tornar-la a veure, jo sóc més de Henry Cavil, però em vaig quedar amb les ganes de veure l'altre temporada, quan ja se'n va anar el bruixot. perquè les actrius també tenien molt de ganxo, i a nosaltres ens agrada sentir-nos identificades quan veiem una sèrie o pel.lícula. 

A "cazadores de sombra" de Cassandra Clare també hi surt una caceria salvatge. És una escritora que ha fet trilogies de fantasia, i la primera part "cazadores de sombras; ciudad de huesos" se'n va fer una pel.lícula. És una pel.lícula que apareixen dimonis en forma de gos salvatge i vampirs. I un noi ros una mica andrògin que és com un àngel de la guarda.,  ella  combat als vampirs amb unes runes màgiques, que només sap ella i li surten en el moment adequat. I estic entusiasmada de llegir les altres parts, bueno començar des del principi.  No es que sigui massa lectora, sóc més cinèfila. Però el llegir et fa evadir més de la realitat. I diuen que un llibre explica més detalls que a la pel.lícula, però jo potser sóc més visual, però llegir t'incentiva la imaginació i et fa ampliar el teu vocabulari, encara que...de vegades les persones sensitives ens entenem en qualsevol llengüa. Tot és qüestió d'elecció. 

Bueno això de la cacera salvatge a donat peu a reflexió. i... en un proper article escriuré sobre vampirs, i el vampir de Tarragona, el dip de Pratdip, que mai recordo el nom d'aquest poble,  era un gos vampir amb ulls ben vermells, un vampir en gos, que xuclava la sang de les ovelles i altres animals.  Doncs el dia que hi vaig anar amb en DAny i en Carlos, va ser tota una aventura, una guia local ens va explicar la llegenda, i al sortir de sobte es va ficar a ploure a bots i a barrals, i ens vam aixoplugar en un portal..hi ha un castell misteriós..i aquell dia jo intentava gravar-me amb el móvil amb la intenció de fer-me youtuber i explicar la llegenda, però no m'ho tenia preparat, excursió improvitzada, i ademés em veia molt paliducha..com una vampiresa..jejeje



text: Evelith
fotos: internet


diumenge, 15 de novembre del 2026

DRIADES I ALTRES NIMFES



Des de temps immemorials, els boscos han despertat admiració i fascinació, respecte i misteri. Entre els seus arbres centenaris, on es filtra la llum dels sol, tímidament entre els fulls i el vent susurra antics secrets. La mitologia grega va situar uns èssers extraordinaris: les dríades. 

Nimfes dels arbres, esperits de la natura, eren considerades guardianes dels boscos i de la vida vegetal. 

Conta la tradició que aquests èssers es podien manifestar amb criatures femenines, delicades però poderoses, capaces de respresentar la força, la bellesa i la fragilitat de la natura. 

Origen de les driades

Deriven de la paraula grega drys, que significa roure o alzina, però amb el temps es va ampliar per designar les com a nimfes dels arbres i boscos. 

Moltes tradicions distingia les dríades com èssers protectors dels boscos i les hamadríades unides a diferents tipus d'arbres i la vida d'aquestes depenia de la salut de l'arbre. Si l'arbre es talava, la nimfa moria. No eren immortals però posseïen una llarga vida. 

Representacions

En l'art i la literatura se les descriu com donzelles , amigues dels animals, deitats menors properes als sàtirs i que velen per la natura. 

Calímaco, poeta i erúdit de Cirene, que ara està a l'actual Libia, deia que que les dríades gaudien de la pluja que feia crèixer els arbres i ploraven quan perdien els seus fulls. 

Pausànies, historiador i geògraf del segle II d.C, distingia entre Epimélides, nimfes pastorals que tenien la misió de vigilar els pastors i els seus remats; Napeas, nimfes dels boscos. 

La tradició tardia distingeix entre dríades i hamadriades. 

Però hi ha altres tipos de nimfes: 

_ limónides: Nimfes dels prats

- Auloniades: Nimfes dels valls, barrancs i racons verds

- Oréades: Nimfes de les montanyes, roques o coves

- Pediades: nimfes dels camps, extensions llanes

En la literatura apareixen en el Quixot, de Cervantes

"oh vosotras, napeas y driades, que teneis por costumbre de habitar en las espesuras de los montes.."

Les més conegudes son Dafne i Eurídice. Euridice nimfa de Tracia, estimada d'Orfeu, que en un altre article en parlo d'aquest mite i Dafne nimfa que va ser perseguida per Apolo i els déus la van convertir en un arbre de llorer. 

Les melies son nimfes de les freixes i les hamadriades, nimfes de diferents tipos d'arbres i fruits. 

Altres driades conegudes dins la mitologia: 

Egeides: asistens de Circe a la illa de Eea. 

Erata: driade d'Arcadia, profestissa de Pan i esposa del rei Arcade

Liceas: nimfes del mont Liceo d'Arcadia

Penelopea: driade del mont Cilene d'Arcadia, mare del sàtir Pan

Tirorea: nimfa del mont Parnaso, que es troba al centre de Grècia al costat de la població de Delfos. 

Nimfes de jardins sagrats i llocs mítics

Trobem a les Hespèrides, eren nimfes de la mitologia grega, conegudes com les nimfes del capvespre. Vivien en un marevellós jardí al extrem occidental del món conegut i custodiaven junt amb el drac Ladón, l'arbre que donava les famoses pomes d'or.

* Eren filles d'Atles y Hesperis, encara que existeixen altres genealogies

* Els seus noms més coneguts son Egle, Eritia i Hesperetusa

* Apareixen en un dels treballs d'Heracles, el qual debia aconseguir les pomes d'or. 

Les Hiades. també nimfes de la mitologia grega, però relacionades amb la pluja. 

Se les associava amb la pluja i les tormentes, i els estels, que van donar el nom al cúmul estelar de les Híades, situat a la constel.lació de Taure. La natura i la fertilitat ja que la pluja fa crèxer la vegetació. 

Les nimfes de les bacanals, les mènades

Eren dones vinculades al culte de Dionisi, déu del vi, de la festa desenfrenada, el èxtasi i les celebracions. 

Participaven en les festes dionisiaques, ballaven i cantaven en els boscos. En els mites apareixen en estats d'entusiasme i de frènesi ritual.

Les pléyades

Eren nimfes anomenades Atlándides, per què eren filles del titàn Atles i de la oceanide Pléyone. Els seus noms eren Maya, Electra, Taigete, Alcione, Celeno, Estérope, Mérope.

Eren èssers divines associats a la natura i les muntanyes. Segons alguns relats feien companyia a Artemisa. La historia conta que el caçador Orion les va perseguir i Zeus les va transformar en estrelles i les va col.locar en el firmament. Avui en dia vèiem el cumul estelar de las Plèyades i son les set germanes. 




text: Evelith

fotos d'internet

dissabte, 7 de novembre del 2026

HECATE



 HÉCATE: la deesa de la màgia, la nit y les cruïlles

Origen y mitologia

Hècate ( en grec antic Hekáte) és una antiga divinitat de la mitologia grega, l'origen exacte de la qual és incert. Algunes teories apunten que podria provenir de regions de l'Asia menor , especialment de la Cària. 

Segons la tradició més estesa, era filla dels titans Perses i Asteria.  A diferència d'altres titans, va conservar els seus poders fins i tot després que Zeus es convertís en sobirà dels déus. 

A la Teogonia d'Hesiode apareix com una deesa poderosa, honrada per Zeus i amb influència sobre el cel, la terra i el mar

Deesa de la magia i els misteris

Amb el pas del temps, Hècate va quedar especialment vinculada a la màgia, la bruixeria, els esperits i els misteris de la nit. Era considerada protectora de les persones que practicaven les arts màgiques i coneixien les herbes i els encanteris. També se la relacionava amb els fantasmes, els rituals nocturns i el món dels morts. 

La seva figura representa allò que es troba entre dos mons: el conegut i el desconegut, la vida i la mort, la llum i la foscor.

En els seus origens també era una deesa per demanar  prosperitat material . Divinitat polifacètica i misteriosa. 

Sovint era representada amb tres cossos o tres rostres orientats en direccions diferents. Aquesta imatge es relaciona amb la seva capacitat de contemplar els diferents camins i custodiar els límits entre mons. De vegades se la representa amb cap de gos, euga i lloba. 

La seva relació amb Persèfone

Un dels episodis més coneguts en què apareix Hècate és el rapte de Persèfone per part d'Hades. 

Quan Persèfone va desaparèixer, la seva mare Demèter va recórrer el món buscant-la. Hècate, que havia sentit els seus crits, es va acostar a ella portant torxes i la va ajudar en la recerca. 

Després del retorn de Persèfone , Hècate es va convertir en la seva acompanyant i va quedar vinculada al món subterrani. 

Les cruïlles i la seva representació triple. 

Un dels símbols més característics d'Hècate són les cruïlles, els llocs on es troben diferents camins i que antigament es consideraven espais carregats de misteri i significat espiritual. 

En aquests indrets es col.locaven estàtues i petites imatges de la deesa per demanar-ne la protecció.

 Símbols i animals sagrats. 

Les torxes: la llum que guia en la foscor i els seu paper en la recerca de Persèfone. 

Les claus: simbolitzen la seva relació amb les portes, els llindars i l'accés a altres mons.

el gos: especialment el gos negre, era un dels animals associats a la deesa. Segons algunes tradicions, els seus lladrucs anunciaven la seva presència. 

La lluna: va quedar associada a la seva figura, especialment en tradicions posteriors que la van relacionar amb altres divinitats lunars.

Culte i la tradició

Hècate rebia ofrenes a les cruïlles i també era venerada a les llars, on es col.locaven petites representacions seves per protegir les cases.

En algunes tradicions es deixaven aliments en honor seu durant  les nits de lluna nova. 

En la mitologia romana va ser identificada amb Trívia, un nom que fa referència als tres camins. Hesiode la promociona com una gran deesa i altres autors la relacionen amb Artemisa i la simbologia de la lluna. Figura misteriosa i esotèrica.

Llocs de culte

Els principals llocs de culte dedicats a Hècate es trobaven sobretot a Grècia i l'Asia Menor. No tenia un únic santuari central , sinó que era venerada en diferents espais. 

Aquests eren els principals: 

1. Lagina ( Cària, actual Turquia)

Era un lloc molt important ja que es celebrava una processó ritual que tenia una gran importància. 

2. Tracia. 

Hi havia un temple consagrat a Hécate en el recinte del temple d'Artemisa a Efeso

3. Atenes  

sobretot a les entrades de les cases i en espais de pas, on se li demanava protecció. 

4. cruïlles i camins

El significat d'Hecate

Hècate és una de les figures més enigmàtiques de la mitologia grega. No representa únicament la màgia i la foscor, sinó també la protecció, la transformació i les decisions que hem d'afrontar quan arribem a una cruïlla. 

És la deesa que porta una torxa quan els camins desapareixen en la foscor i que guarda les portes entre diferents mons. 

Potser per això la seva figura ha continuat despertant fascinació al llarg dels segles. 

En els himnes òrfics es descrita com una deesa celeste, terrestre i marina. Vinculada tant a lo sagrat com a lo funerari, es mou entre les ànimes dels morts. Lligada a lo salvatge i a la força de la natura, inclús a la devoció d'animals. Apareix també com a guardiana del cosmos i de l'univers senser. 

Paralelismes amb altres cultures

La figura d'Hècate pot relacionar-se amb la Isis egipcia, a causa del seu paper de deesa de la màgia i dels encantaments. Ambdúes eren símbols dels punts liminals. 

Apuleyo asocia Hècate amb Isis en la seva obra el asno de oro. 

En la literatura moderna

Hécate es un personatge de la tragedia de Skakespeare Macbeth, representada per primera vegada  al 1606, on mana sobre tres bruixes pero no se sap si ella es una bruixa, un dimoni o una deesa. 




divendres, 30 d’octubre del 2026

NIX


 

Se considera que Nix fue una de las primeras deidades en existir. Después de emerger del Caos, engendró con su hermano Erebo a Eter ( la Atmósfera) y Hémera ( el Día), pero después ella sola dio a luz a varios niños más. En algunas leyendas, estos últimos eran Apate ( el engaño), Geras (la vejez), Ceres (la Condena), Momo (la culpa) y Filotes ( el cariño), la mayoría de los cuales residentes en el Averno. 

En ciertos textos antiguos, Nix aparece como el origen primigenio, antes incluso del CAos. Los poemas atribuidos a Orfeo describen a Nix como una diosa con unas imponentes alas negras que durante el dia vivían en el Averno, del que solo salía al anochecer. El viento la cortejó, y ella puso un huevo de plata en el útero de la oscuridad. En las leyendas órficas, se cree que la noche tiene poderes proféticos, como Gea. 

En la Ilíada, Zeus sólo teme a la noche que todo lo somete. Durante uno de los trabajos de Heracles, Hipno ( el sueño) adormeció a Zeus, y una tormenta estalló. Zeus, dios del tiempo, se despertó y se enfureció al ver que Heracles se había desviado de su camino. 

El dios amenazó con castigar a Hipno lanzándola al abismo de Erebo. Pero  cuando Hipno voló a los brazos de NIx, Zeus tuvo que retractarse de su amenaza porque no se atrevía a enfrentarse con la poderosa diosa de la noche. 

CULTO A LA NOCHE

La Noche aparecía en diversos cultos de la antigua Grecia y Asia Menor ( actual Turquía). En el templo de Artemisa en Éfeso había una estatua dedicada a ella. Y en Esparta había representaciones de Hipnos ( Sueño) y Tánatos ( Muerte) considerados hermanos e hijos de Nix.

Pausanias también describe una imagen de Nix sosteniendo a los dos niños, Hipnos y Tánatos, uno blanco y otro negro, en el cofre de Cípselo, conservado en Olimpia. 

Text:. Evelith

fotografies: internet



divendres, 26 de maig del 2023

POBLES ABANDONATS

 POBLES ABANDONATS DE CATALUNYA





Atrets pel misteri, durant una temporada vam estar anant a pobles abandonats. Belchite va ser una de les primeres publicacions al blog on relato l'aventura que vam viure, i el que ens va passar. 

En Dany com sempre gravant psicofonies però lo fort no ens va fer falta sentir les gravacions per que tot en si era una experiència paranormal. I una gran aventura, com ja vaig explicar fa un temps. En una nit clara de lluna plena, ens colàvem per unes reixes i saltant murs vàrem arribar al carrer principal.  A l'església principal, la de Sant Martí,  vaig sentir una veu que deia "esto no es lo peor" como si algú ens volgués avisar. Però a nosaltres? O a la gent que va morir allà?

Altres vegades com a la Mussara i a Marmellar no ho vaig passar massa bé, a la Mussara em vaig mareixar i vam tenir una experiència negativa amb vespes, i  un incident amb el cotxe doncs es  va punxar una roda. Crec que més que punxar li va sortir un bony, cosa ja de per si extranya. 

Després estàvem al cementiri i el Dany explicava llegendes del poble, d'una bruixa i d'uns anarkistes, no em vaig enterar res en aquell moment per que em vaig tornar a mareixar, el cas es que dèien que la bruixa va maleïr el poble, per què van profanar la seva tomba. A mi em va entrar un malestar el fet d'estar allà dins un cementiri mentre el Dany explicava eufòric aquesta història, la qüestió es que em vaig començar a trobar malament i me'n vaig anar a donar un tomb. 

Segons la llegenda hi ha una casa que té una pedra que si la saltes entres en un món paral.lel, d'una altra dimensió. I li diuen la vil.la del sis. 

Les cròniques diuen  que uns voletàires es van perdre, buscant volets. 
Aquest poble la major part de l'any està envoltat d'una boira freda que se't calen als ossos. 

vaig endinsar-me per un carreró.. 

i de sobte vaig sentir un brunzir de millars de vespes, venien d'un arbust que estava davant d'una casa, tapant-la pràcticament tota el meu malestar es va incrementar per un moment vaig pensar que allà estava la casa, que segons deien que si  saltaves  una pedra entraves en una altre dimensió, com si hi hagués un portal que et conduís al infern. 

A Marmellar havia llegit per internet el que va succeïr, i no era gens agradable. Van trobar dues noies mortes en diferents anys, el 1993 i el 1996 i no es van trobar els culpables. Una d'elles violada i cremada, una nit de Sant Joan. s'especulava que al radera de tot això hi havia mises negres i rites satànics, pero va quedar com un cas tancat.

Nosaltres hi vàrem anar i jo vaig arribar cansada per que des d'on deixes el cotxe fins al poble hi havia un bon tros. Llavors em fa pensar... i també vaig estar tota l'estona mareixada, i em vaig sentar a prendre el sol. 

Altres pobles han estat més tranquils com Jafra que també hi ha una llegenda, la de la nena Melinda que el seu esperit vaga pels camins orientant els que s'han perdut.

I lo que no he explicat abans es que a Fontsacaldetes hi ha la llegenda de la Dama blanca, una noia que va morir de pena per que el capellà del poble no va voler casar-la amb el noi de qui estava enamorada. També hi vam estar i va ser un dia molt especial... el vent bufava, estàvem completament sols i vaig sentir pau, i em va semblar sentir la veu de la dama blanca que el seu esperit encara ronda per allà. 




                                            







                              

                                  


                 




fotografía i text: Evelith





















































































divendres, 1 de juliol del 2022

ELS DJINNS





Els Djinns són genis de la natura. Criatures sobrenaturals, amb poders màgics, generalment són invisibles als humans. Van aparèixer abans de l'Islam però es van incorporar dins la seva teologia musulmana. El Corán en parla. Diu que Déu va crear els àngels, els humans i els djinns. Aquests van ser creats de foc sense fum. En la literatura el coneixem a través de Les Mil i una nit, concretament del conte d'Aladin, aquest geni viu atrapat eternament en una làmpada i qui se la troba i la frega el geni surt i li concedeix tres desitjos, una vegada els compleixi, el geni serà lliure. En el conte el geni o djinn és benèvol, però no sempre són així. N'hi ha de bons i dolents.


Els orígens exactes de la creença en djinns no són gaire clars. Alguns erudits del Medi Orient sostenen que es van originar com a esperits malèvols que habitaven en deserts i llocs abandonats, i poden adoptar la forma d'animals ( gossos, gats, xacals, serps..). Segons la creença àrab comuna, els endevins, els filòsofs preislàmics i els poetes es van inspirar en els genis. Es temia que els genis eren responsables de causar diverses malalties, entre elles les malalties mentals. Jilius Wellhausen creia que aquests esperits habitaven en llocs desolats, lúgubres, foscos i que eren temuts. Eren temptadors del desert i lladres nocturns. Hi ha una cerimònia per expulsar-los, els identificaven com a dimonis.

Es diu que els Djinns com a éssers humans tangibles es troben en una altra dimensió però que poden travessar portals mitjançant invocacions, i s'atrapen en làmpades però també en anells.

La creença popular dels djinns continua estant molt estesa en zones rurals d' alguns països islàmics i és molt freqüent la seva aparició en la literatura popular. A Occident són molt coneguts pels contes de les Mil i una nits, i en adaptacions cinematogràfiques. Una mostra de devoció la trobem al Marroc, en el culte dels moràbits o santons. Hi ha un morabito (és una espècie d'ermita situat en un despoblat, lloc de culte del món àrab). En el morabito Sidi Shamharush un lloc on la gent d'aquesta zona acudeix en peregrinació per guanyar-se la baraka ( una espècie de benedicció divina). Diuen que habita un djinn que adopta la forma de gos negre durant el dia i a la nit es presenta amb aparença humana. Un altre exemple es troba a l'Índia, que segons la tradició islàmica local les ruïnes del fort Feroz Shah Kotla a Nova Delhi alberguen desenes de genis o djinns que compleixen els dessitjos de la gent que va allà a resar i sobretot dels que escriuen cartes detallades demanant els seus dessitjos. Cada dijous centenars de persones innunden el lloc amb pètals de roses, incís, veles, garlandes de flors...

Els djinns bons solen ser bromistes ( com a la pel·lícula d'Aladin) però alguna cosa embaucadors. Un cop compleix els tres desitjos és totalment lliure i immortal. Conserva el seu poder però perd la capacitat de fer més desitjos.


També es diu que els genis poden posseir els humans i adoptar la seva forma ( per imitació).

Els djinns es trobaven repartits entre 6 grans tribus. Els Irfit, considerats els més violents cap als humans. Els Jann són aliats d'Irfit però més conservadors i els Gul són els que es van corrompre per poders infernals i lluitaven contra els interessos morals.

A més de la seva capacitat de transformar-se en animals, també es poden fer passar per ombres fosques, torbellins, dimonis o per Mothman ( l'home colilla), i una espècie de forma etèrea indefinida.

Es diu que al final dels temps els humans podràn veure els djinns i aquests no podràn veure els humans i seran jutjats per igual.


Sèries i pel·lícules- Wishmaster. Una sèrie de pel·lícules, n'hi ha diverses, on el djinn és malvat amb aparença d'un dimoni de color vermell, amb ulls vermells, malèvols que roben l'ànima de les persones que demanen desitjos, el seu objectiu és desencadenar l'apocalipsi i que tots els djinns vaguin lliures per la terra, la persona que troba la joia se li demana tres desitjos, i si els acaba demanant es desata el caos djinn



Evelith

Imatges d'internet





dijous, 27 de maig del 2021

LES FADES

 



LES FADES

Les fades són éssers feèrics que  habiten als boscos, coves, dòlmens, etc.. són d'extrema bellesa, diminutes, etèries, invisibles als humans ja que tenen la capacitat d'aparèixer i desaparèixer, posseïdors de poders màgics. Es diu que les fades són les més nombroses entre els éssers elementals i també les més belles. Dotades de facultats extraordinàries, tenen el poder sobre la vida, l'amor i la mort,. Fada ve de fatum, que significa destí, i això ens evoca a la mitologia grega a les tres parques que teixien el destí de la humanitat filant els seus fils i tallant-los.

També en depenen en gran part els cicles vitals de la natura i els encantaments i les transformacions de totes les coses. Són delicades, evanescents, líriques, transmissores de secrets antics, i custodien tresors.

Altres figures mitològiques associades a les Fades són les Nimfes, Hi ha diferents categories. Pugen sobretot els boscos i les aigües. Les més antigues són les Melíades , les Nàiades habiten a les fonts i als rius, les Nereides habiten al mar, les Oreades viuen a les muntanyes, les Alseides a les florestes, les Hamadríades protegeixen els boscos i les Driades són l'ànima dels arbres, que els protegeixen fins que aquests moren.

El regne de les fades és el regne de la llum, són diürnes, tot i que també surten a la nit durant la lluna plena.

* Habitat

En general habiten en boscos i prats, espais verds, camps i jardins. Fan allà les seves reunions, canten, ballen o donen llargs passeigs en solitari. Estan associades amb les flors. Es diu que si algú vol veure-les cal recollir un manyoc de prímules.

Un dels noms més freqüents que se li dona a la flor del pensament en els camps anglesos és el d'«alleujament del cor», tot i que també se'l coneix per «flor tricolor» o «amor ociós». Flor amada tant pels humans com per les fades. Shakespeare a  El somni d'una nit d'estiu mostra Oberón preparant els seus filtres d'amor amb aquestes flors, que aboca després als parp de Titania.

Hi ha altres llocs on freqüenten les fades: coves, dòlmens, castres (les Moures, a Galícia), castells de pedra i palaus de vidre ( al seu regne màgic).

Es compta que les fades irlandeses, les Didhe Daoine, descendents dels irlandesos, originaris del Regne de Dannan, viuen en un turó sota el qual té el seu palau el rei Finvana, amb tota la seva cort. També les Fairies, fades angleses viuen en palaus, l'indici dels quals és la resplendor que apareix a les nits, ja que durant el dia són totalment invisibles.

També es diu que les fades moren en illes màgiques, un món d'aquesta on regna l'amor i la felicitat i hi ha abundància de riquesa, on sempre és primavera i gens envelleix. Es diu que aquestes illes són flotants, se submergeixen i apareixen cada 70 anys. També que el regne de les fades i altres éssers elementals: elfs, duendes, sílfides etc estan en una altra dimensió i que s'accedeix per portals màgics que estan per descobrir.

Els seus costums i habilitats

A banda de protegir el bosc i la natura fan altres tasques on demostren les seves habilitats. T.coma exemples que veiem a la Bella on Malèfica, li fica un malefici a Aurora quan compleix 15 anys en punxar-se amb l'agulla d'una rua i la fada madrina de Cenicienta li teixeix a aquesta un vestit màgic perquè pugui anar al ball.

Bugaders. Més que una feina per a elles és un ritual rentar les robes al riu. En algunes tradicions , per exemple a Escòcia i a Irlanda, les bugaderes són fantasmes de les dones que moren en el part i que estan condemnades a rentar en rierols solitaris les peces dels difunts.

Els apassiona la música i la dansa. Solen ballar en corro en les clarianes de bosc. Es diu que si un humà entra en el cercle, difícilment podrà sortir. La seva música és embriagadora, bella i alhora nostàlgica.

Alguns sons els semblen insuportables com els trons, els tambors i les campanes, també detesten certs metalls com el ferro i l'acer.

La dansa per a elles és com un ritual de regeneració, on es renoven i capten l'energia del cosmos.

* Les fades en diferents cultures

Les Fades irlandeses reben el nom de Sidhe Daoiney i es compten entre les més nombroses i les de més poder en el món europeu. Són una espècie molt antiga, i malgrat la seva aristocràcia i bellesa, porten una apacible vida domèstica, sempre que no se'ls molesti. En cas contrari es tornen temibles i són capaços de fer emmalaltir o enlairar qui hagi atrevit a irrompre en algun dels seus secrets. N'hi ha que asseguren que també viuen en fantàstiques illes flotants. Aman la música, tenen una veu melodiosa i captivadora que acompanyen de les seves gaites, el seu instrument preferit.

Les Fées són les fades franceses, que segons afirmen les que saben , van néixer al començament dels temps, abans que existissin els mars, muntanyes, camps... d'aquí que les seves morades preferides siguin els dòlmens, pròxims als habitacles dels Korreds, elfs de la foscor, que van transportar el pesat material amb què van constrènye aquests blocs megalítics.


Les fades més famoses d'aquest poble ( la Bretanya) són Morgana, vinculada a les llegendes artúriques, i Melusina, emparentada amb humans i avantpassada de nombrosa descendència entre la llegendària reialesa europea.

Les fate italianes, d'ascendència aristocràtica i posseïdores de grans poders són éssers de gran bellesa, tot i que no són reconeixibles ja que es transformen amb freqüència i adquireixen la figura de dones ancianes o de precioses joves i de vegades fins i tot es poden transformar en algun animal. Habiten als boscos i les aigües, en grutes o coves i protegeixen els arbres i les fonts de l' abús o de la destrucció en mans humanes.

A Espanya, les fades adquireixen diferents noms segons la regió a la qual pertanyen: Mouras a Galícia, xanes i ayalgas a Astúries, anjanes a Cantàbria, lamies a Navarra i el Pais Basc, dones d'aigua, goges i aloges a Catalunya, dames blanques a Balears.

Les anjanes per exemple tenen el pèl llarg i ros guarnit amb una corona de flors màgiques. Descrites com a dones agermanada, de pell pàl·lida i fina. Vestides amb una llarga túnica de colors clars. Té dues ales transparents i porta una vara d'avellaner en una mà i en una altra una botelleta amb un nèctar curatiu. Viu en coves cobertes d'or, a prop d'algun riu, ja que s'encarrega de protegir les aigües, i ajuda a qui es perd al bosc i castiga qui el malmet. Les seves cançons aclareixen el dia si són alegres mentre que l'ensombreixen si estàn tristes. Deixen anar flors de la seva corona i els atorga felicitat i fortuna a qui se les trobi.







imatges d' Internet

text: Evelith