MITOLOGIA ESLAVA

 BABA YAGA

És un personatge recurrent a la mitologia i folklore eslau. És una bruixa vella, osuda i arrugada amb el nas de color blau i les dents d'acer. Posseix una cama normal i l'altre osuda, com si fos una "pata de palo" ( era un pirata malo). Sovint se l'anomena " Baba Yaga pota d'os". Aquestes dues cames representen el món dels vius i el món dels morts , per això es diu que transita els dos mons com si fos una mèdium, però generalment se la representa com un èsser malvat, però no sempre. Menja nens,(  com en el conte de Hansel i Grettel) . Encara que consumeixi grans quantitats de carn sempre està prima i ossuda. Vola muntada dins un morter i una alça una escombra de plata. Baba Yaga no permet que cap persona beneïda entri dintre de les seves propietats. Viu en una cabana que s'eleva sobre dos enormes potes de gallina, i la seva casa està envoltada a mode de tanca per cranis humans, i a l'interior dels quals hi fica espelmes. La idea d'una casa amb aquests peus podria derivar de les cabanes de certs pobles d'aquella zona en temps remots que els van construir per protegir-se dels animals. Per entrar a la casa Baba Yaga diu l'encanteri " caseta caseta, dona l'esquena al bosc i gira't cap a mi". L'interior de la casa sempre està ple de carn i vi, i està custodiada o servents invisibles que apareixen com a mans espectrals. Baba Yaga té al seu servei cavallers negres, vermells i blancs, que controlen la posta de sol i la nit. 

Baba Yaga ha aparegut en diferents històries i relats del folklore rus i en algunes d'elles es mostra diferents facetes d'ella. En el conte de Baba Yaga i la Bassilisa, ajuda a escapar a la protagonista de la seva família malvada. 

En altres contes es diu que manté " les aigües de la vida i la mort" ja que és la dama blanca de la mort. com una de les tres germanes de la mitologia grega, les moires ( les que teixexen els fils del nostre destí). 

A Bulgària se l'identifica com a l'home del sac, se'ls diu que si no es porten bé Baba Yaga se'ls portarà dins un sac. Associada també amb la màgia negra ( nigromància). També es diu que envelleix un any per cada pregunta que se li fa i per rejovenir pren te de rosa blava. 

Aquest personatge és utilitzat en els contes de fades rus modern i des dels anys 90 del segle XX, en la 2Fantasia Rusa". En particular Baba Yaga apareix en el cicle de llibres d'Andrei Belanin " The detective agency of Tsar Goroj". La infància i juventut de Baba Yaga van ser descrits per primera vegada en el conte d'A. Aliverdiev " Lukemorie"

Diverses aparicions en video jocs, cinema, sèries i còmics. 

* En còmics per adults Hellboy, de Mike Mignola. llibres de màgia de Neil Gaiman

* contes. Las aventuras de Vania el Fort, d'Otfried Preussler

* pel.lícules. Rebel innocence, el protagonista utilitza paral.lelismes constants sobre Baba Yaga. 

* sèries. Apareix en un capítol de la sèrie americana "la reina de las sombras"  on en un capítol Kenzie, amiga de Bo, invoca a la bruixa. 

* En el joc de Rol, White Wolf, Baba Yaga és el nom d'un vampir pertanyent al clan Nosferatu. 

*també apareix en un curt metratge de Studio Ghibli, "Mr Dough and The Egg princess"

* film Don't Knock Twice, on Baba Yaga és el principal perill per els protagonistes

* la Bruixa de bola de drac es diu amb el mateix nom, una bruixa que ronda entre els dos mons ( mon dels vius i dels morts). 

* En la sèrie d'animació The Legends produida per Netflix on està representada com en el folklore rus. 

* a la pel.lícula de Hellboy de 2019

* aparicions a video jocs com Ragnarok online, The witcher 3, i Moon Hunters, Lords of Shadows

* pel.lícula de Svyatoslav Podgaevski, ( autor de la novia, la sirena etc). Baba Yaga: terror of the dark forest

fotografies d'internet

by Evelyd ( nom artistic de Lidia Eva)

MITOLOGIA VASCA

 AIDEKO

El seu nom indica que prové de l'aire d'un altre món i d'un món sobrenatural. És un geni que acostuma a entorpir les activitats humanes. Se'l considera responsable de totes les malalties, les causes naturals de les quals es desconeixen. 

Entra per les nits a les cases, mentre que els habitants dormen, i els roba la seva essència vital. A Zegama a Zerain es conta que el còlera que va assolar aquests pobles en el segle XVIII va ser portat per Aideko en forma de boira baixa i espessa. Doncs diuen que sol presentar-se com una figura nebulosa indefinida, una espècie de projecció animista de la boira o el mateix aire. A la població de Segura conten que un dia, fa molts anys, una neblina va passar pels seus carrers i al dia següent la malaltia de la pesta negra va començar a massacrar la població. La creença de que la boira baixa és danyina està molt estesa al País Vasc. 

Els llargs dies brumosos poden afectar als cultius i als horts i ser molt perjudicials tant per als animals com per èssers humans. 

a la poble de Labort creuen que es Aideko qui forma i dirigeix les tormentes. Diuen que per actuar contra la influència d'aquest geni sobrenatural els únics mètodes que pot utilitzar-se són la màgia i la oració. 

LAMIA

Ésser híbrid molt popular a la mitologia vasca. A les zones costeres es presenta amb aspecte de sirena, mentre que terra endins diuen que la part superior del seu cos és una dona bella però la part inferior presenta aspecte de ànec, gallina o cabra, depenen de la zona. En alguns llocs la descriuen com una figura totalment femenina, en altres llocs la descriuen com una dona amb un sol ull ( com un cíclop) o està coberta de pèl o careix d'ell quasi per complert. Viu aprop de les coves i al igual que les moures gallegues  les xanes asturianes. Les lamiak ( una altre manera de anomenar-les) pentinen els seus llargs cabells rossos amb pintes d'or i enamoren als humans que es topen amb elles, malgrat les seves potes d'animal. També diuen que són venjatives i perilloses, sobretot si escolten parlar de Jesucrist. És un mite molt cèl.lebre a la zona d'Urdabai on existeix inclús un lloc anomenat Lamiaran, situat entre els pobles de Bermeo i Mundaka. En l'època de aratustes ( carnaval) es cel.lebra a Mundaka cercaviles en el que les dones del poble es disfressen de Lamiak amb túniques negres i perruques de llargs cabells blanquinosos, recorreguent mentre canten i ballen. La Lamia també està present amb el mateix nom i certes variacions en la mitología grega o romana. 

MARI 

Considerada la reina de tots els genis i personificacions de la natura, representa a la Gran deesa pagana de la mitologia vasca, Té el seu origen en l'època precristiana, per lo que el seu nom no seria un diminutiu de Maria, sino que deu el seu origen a èsser ancestrals com Mairi o Maidi, o inclús al mite de Ama Lur ( Mare terra). És amiga de les Lamiak i de les sorginak ( bruixes en Vasc) i enemigues del cristianisme, Viu en coves i sims i molta gent asegura haver-la vist, però son molt diferents les maneres de descriure-la, encara que sovint assenyalen la seva gran bellesa

Existeixen llegendes que mencionen el seu vol nocturn entre muntanyes com una gran bola de foc que creua el cel. Altres conten que adquireix formes d'animals, convertint-les en zaldi ( cavall) o en suzkozaldi ( cavall de foc). També diuen que es presenta en forma d'arbre, amb la seva part davantera semblant a un cos femení, tal i com relaten a Otañi. 

És la senyora de les sequias i les plujes, per la qual cosa en les zones costeres diuen que provoca les tempestes que impedeixen que els pescadors surtin a la mar; per evitar-ho s'ha de conjurar el dia de la Creu de Maig, o mitjançant ramillets beneïts el dia de Sant Joan i fer-ho quan encara no ha sortit de la seva cova, retenint-la al seu interior.

Està emparentada amb Persèfone de la mitologia grega i amb Proserpina de la mitologia romana.

OLENTZERO

En el seu origen era un personatge simbòlic pagà. Era un gegant que representava la fi del cicle anual, per lo que estaria relacionat amb les cel.lebracions dels solstici d'hivern. Però la tradició cristiana el va convertir en un grotesc carboner que fa la seva aparició a la Nit de Nadal, deixant carbó als nens que es porten malament i fent regals als que es porten bé, dotant al personatge un significat entrenyable acord amb les ensenyances de l'església catòlica, incorporant durant el segle XX elements de les tradicions de Papa Noel o Reis Mags. 

A les províncies d' Alava, Navarra, La Rioja i la comarca burgalessa de La Bureba, conta la tradició que el dia anterior de la Nit de Nadal apareix un home que té tants ulls com dies té l'any. 

Sobre l'etimotologia del nom hi ha diferents hipòtesis. Ja en el segle XII l'historiador de Lope de Isasi deia que provenia de les paraules vasques onem ( bo ) i zaro ( època), es a dir Onenzaro ( temps de lo bo), nom amb el que era coneguda llavors la Nit de Nadal, referint-se en realitat a un època de renovació i no a un personatge. 

Evelyd 

fotografia d'internet

MITOLOGIA CÀNTABRA: guajona

Mescla entre bruixa i vampir. Es tracte d'un èsser horripilant, vella, amb cara molt prima, de cara groga i ple de verrugues. Vesteix un mantell negre que la tapa de cap a peus. Té unes mans sarmentoses i cames que són potes d'au, ulls diminuts i brillants, nas aguilenc i una boca provista d'un únic dent, llarg i afiladíssim que li arriba fins sota de la barbeta. Surt només per la nit i durant el dia roman oculta sota terra. De matinada passeja silenciosa quasi invisible, entre les ombres dels llogarets. Aguaita per les finestres i silenciosa i entra a l'habitació en la que dorm un nen sa. Llavors xucla la sang clavant-li el seu únic dent. Després desapareix sigilosament deixant al pobre nen pàl.lid i debilitat, fent creure a la família que té una malaltia. 

També present a la mitologia asturiana amb el nom de Guaxa, nom que prové de l'àrab clàssic que significa fiera. 

Evelyd

fotos d'internet

LENDAS GALEGAS: LAS MEIGAS

Dins la mitologia gallega hi ha una personatge molt conegut que son les meigues, qui no ha sentit parlar d'elles. Molts diuen que no hi creuen pero haberlas haylas, potser llavors si que hi creuen..

Es diu que son dones que fan actes de màgia o bruixeria, amb poders extraordinaris que van pactar amb el diable. El fet es que no se sap si es veritat..si són de naixement amb poders innats o no..

Diuen que et poden tirar mal d'ull ( mal de ojo), dominar a les persones, fer emmalaltir als veïns o als seus animals i destruir sembrats.

Hi ha diferents tipus: 

- sumcordes. bruixes de carrer que espien a la gent...o per la finestra..

- cartuxeiras. dones que tiren les cartes i sempre encerten en els certs vaticinis

- feiliceiras. es dediquen a hipnotitzar amb el seu cant als nois que s'apropen als rius fins aconseguir ofega-los

- marimantas. roben nens i els fan desaparèixer

- vedoiras. poseeixen facultats adivinatòries i són capaces de contactar amb el més enllà, es a dir amb els morts i fantasmes..

-voladoiras, volen fent piruetes al cel ( poca broma un noi del meu poble en va veure una volant quan era petit..jo m'ho vaig creure)

Es diu que per protegir-se  heu de col.locar una escombra del revés a l'entrada de casa vostra, porta un dent d'all o una castanya pilonga, tenir a casa terra beneïda dels cementiris o saltar tres vegades la foguera de Sant Joan

S'ha escrit molt sobre aquest tema i s'han fet nombroses pel.lícules i sèries de televisió. Van morir moltes dones a la foguera que acabaven confessant, moltes vegades sota tortura, a la època de la Inquisició, arreu del món. Va ser una època fosca. 

Moltes eren curanderes i sanadores que van ser perseguides per mostrar-se contraries a les normes de l'església i per fer la competència a metges o cirurgians, o simplement la creativitat estava mal vista en una dona, ara per sort el món ha canviat molt hi ha llibertat en molts aspectes. 

* que és per mi una bruixa?

hi ha de dos classes les dolentes i les bones. 

dolentes. prepotents, sempre volen tenir la raó, manipuladores, professores que et ridiculitzen, que t'humillen públicament, et fan sentir tonta o que no vals, el mateix de jefes que et trobes al dia a dia, que s'enfada perquè comets un petit despiste ( es q no som perfectes!) si si no anem de feministes quan t'has trobat bruixes a la teva vida, es una realitat...o cabrons que tb n'hi han que un dia et diuen q t'estimen i l'altre et deixen amb el cor trencat..sense donar explicacions. 

els bons bruixots i les bones bruixes són solidaries, no els importa ajudar-te en una feina quan està esgotada, estressada, no et deixen tirada.

doncs la conclusió es que al món és ple de bruixes bones i dolentes, i ple de bruixots bon i dolents..gent mentidera i manipuladora i gent bona, sensible i sincera. gent materialista i gent desinteressada. El món es un pupurri, tutifruti, una fauna. i sálvase quin pueda!!!

Evelyd

fotos d'internet. 

LENDAS GALEGAS: LAS MOURAS

 Dins la mitologia gallega trobem a les Moures, aquestes són una espècie de fades. Son dones belles que habiten sota terra o dins l'aigua, en fonts, castros ( antigues fortificacions) o dòlmens on guarden valuosíssims tresors. Aquest personatge el trobem a moltes mitologies diferents a Catalunya seria semblant a una dona d'aigua o una fada. Es tracta d'un èsser feèric de llarga melena rossa, la cara pàl.lida que posseeix grans qualitats pel ball i cant. Pentina els seus cabells de manera obsessiva amb una pinta d'or ( com les sirenes). S'asseuen a la riba dels manantials o rius mentre es miren en el seu mirall. Viuen sota un encantament i poden transformar-se en serps, i per la qual cosa promet grans riqueses a aquell que desfaci l'encanteri donant-li nou petons. 

Durant la nit de Sant Joan, en O Val, un municipi de Narón es representa una llegenda en el monument megalític conegut com Pena Molexa, on la Moura ofereix dues opcions a tots els homes que presencien el seu desencanteri: que es quedin  amb ella o amb algun dels seus tresors. L'avarícia dels homes fa que sempre es decantin per les riqueses per lo que any rere any a la sortida del sol, la moura torna a convertir-se en el cúmul de pedra que forma Pena Molexa. 

text: Evelyd

fotografia de internet

LLEGENDES DE GALICIA

LA SANTA COMPANYA

Processó nocturna d'ànimes en pena. Recorre els camins i els pobles visitant a qui ha de morir. Els seus components van coberts amb una túnica negra. Cinc d'ells porten una creu, un estendard, una caldera amb aigua beneïda, un fanal i una campaneta. Al seu pas tot roman en silenci, els animals emmudeixen, sents fred que et penetra els ossos, s'alça una boirina,, tot té un aspecte sinistre i fantasmagòric. Deambulen mentre canten lletanies en llatí o en gallec. Qui porta la creu és una persona que ha quedat atrapada per la Santa Companya,.. com una maledicció. Al dia següent no recorda res de lo succeït durant la nit però poc a poc com una víctima adquirirà una pal.lidesa i el seu cos anirà defallint lentament fins morir.

Condemnada a vagar fins la seva mort. L'única manera d'alliberar-se d'aquest funest destí és donant la creu a una altre persona i l'altre persona ocuparà el seu lloc.

Hi ha una manera de lliurar-se de la Santa companya que és fent un cercle a terra amb una branqueta de grèvol i ficar-se a dintre, es com una protecció..

Hi ha diferents versions depenent del lloc, a Astúries se les coneix com com gëstia, a Escòcia com stuagh, a Gales com toili i a Irlanda com fairy host. 

A Galicia es diu que les ànimes deambulen en encreuaments de quatre camins i a molts llocs trobem cruceiros, que són els únics llocs on les ànimes no poden passar. També es diu que si mires enrera que les ànimes t'atrapen i se't porten a l'imframón. 

text: Evelyd

imatges de Internet

ORFEU I EURIDICE

EURÍDICE I ORFEU

Un dia Eurídice, la dona d’Orfeu, anava passejant per un bosc i va espantar un cérvol que volia caçar Aristeu, un pastor rival d’Orfeu, aquest enfadat per el que havia fet ella, va intentar aprofitar-se d’ella, aleshores Eurídice va fugir corrents, amb tanta mala sort que va relliscar i va caure a terra i una serp la va mossegar provocant-li la mort. Orfeu la buscava.. després de molt caminar i cridar el seu nom la va trobar estirada i morta. Estava desesperat i va decidir anar-la a buscar a l'inframon amb la seva lira que mai se la treia de sobre. Va anar a buscar el barquer que condueix les ànimes mortes a l’avern. El va portar fins l’entrada de l’inframon i allà va tocar una dolça melodia que va encisar Cèrber el guardià de l’avern i el va deixar entrar. Allà va començar a tocar la seva lira una dolça melodia i els condemnats van quedar encisats i les bèsties ferotges es dormiren, fins que va arribar al cor de l'inframon on es trobava Persèfone i Hades. Va pregar que li tornès a Eurídice i desesperat davant la negativa d’Hades va treure la lira, i va tocar una majestuosa melodia i Hades va quedar com hipnotitzat, i es va repensar la seva negativa i li va dir que amb una condició li tornaria a la seva estimada Eurídice, durant el trajecte cap al món dels vius no havia de mirar enredera, fins que veies la llum del sol. Orfeu la va agafar de la mà, i va recórrer les mil i una per tornar al lloc d’entrada, la foscor, els sorolls estranys de bèsties i dimonis el temptaven a mirar. Allà era tot tenebrós, era com un malson, quan va arribar quasi a l’entrada on es trobava Cèrber va mirar enredera per veure a la seva dona, i de sobte Eurídice es va transformar en una nebulosa i va desaparèixer. Ell no s’ho podia creure, estava abatut! Tot el que havia fet no havia servit de res i havia perdut a la seva estimada per sempre. Va tornar intentar entrar a l'inframon nombroses vegades però no ho va aconseguir, eren la sentència que havia dictat Hades. La seva condició no l’havia complert.

Algunes llegendes diuen que va vagar pel món boig, altres que es va suïcidar i altres que el dolor el va portar a la homosexualitat i que en una bacanal les dones tràcies el van esbocinar a trossets, geloses del seu amor. I l’única part que va quedar d’ell va ser el seu cor que seguia bategant per ella, i el seu cap seguia cridant-la fins que els habitants de Lesbos el van enterrar a la seva illa.

Representacions en l’art, cinema i literatura

La llegenda d’Orfeu i Euridice ha estat àmpliament representada en l’art. En la música la primera gran òpera va ser composta per Monteverdi en 1607, versava sobre la tràgica parella. Haydn i Gluck, també van escriure sobre Orfeu, i en 1858 Jacques Offenbach va estrenar la seva òpera Orfeu en els inferns. En 1922 el poeta Rilke va escriure sonets a Orfeu, que versaven sobre la capacitat de comunicar el silenciós i unir el que està separat. En 1950, Jean Cocteau va realitzar la pel.lícula Orfeu.

En la pintura represetada per nombrosos pintors de totes les èpoques i estils. Època romana en mosaics i sarcòfags. I en l’art de l’antiga Grècia també apareix el mite en la ceràmica. Al Renaixement i Barroc, pintors com Durero, Mantegna, Tiziano, Poussin i J. Bruegel el vell. Al segle XIX per Moreau, Delacroix pinta a Orfeu com exemple de la civilització i les Arts. També representada aquesta llegenda per pintors Pre-rafaelites com Rossetti, Waterhouse, i Burne-Jones i al segle XX per Odilon Redon, Bouquet, Picasso i Chirico.

Evelyd

ELS GRIUS

ELS GRIUS

Són criatures mitològiques, ferotges i perilloses, però nobles. Meitat àliga i meitat lleó. Representen força i valor i vigilància. Altres virtuts la lleialtat. Les potes del davant d’au rapaç gegant amb plomes daurades i el bec ganxut d’àliga. Les potes del darrera i la cua són de lleó. La paraula prové del llatí «grypus» que significa animal fabulós, en català antic es deia grifó. No s’ha de confondre amb un Opinicus que és un animal semblant però que té les potes davanteres de lleó.

Adopta les virtuts d’aquests dos animals la noblesa del lleó, doncs sempre ha estat considerat el rei dels animals terrestres per aquesta raó. I també té la majestuositat i elegància del vol de les àligues. Per això els grius eren considerats els reis de la terra i el cel. Tot i la seva perillositat els mags i déus l’han pogut domesticar.

Apol.lo, déu de la música i la medecina ho va aconseguir segons relata una llegenda grega. Tot tipus de mags i déus els domesticaven per custodiar els seus tresors. El déu Apol.lo en va contractar un per a protegir el seu tresors dels atacs dels arimasques. El déu Dionís també va tenir tractes amb grius perquè li protegissin les seves gerres de vi.

El seu origen és a Mesopotamia. Apareixen a dibuixos i gravats de fa 5000 anys on s’han trobat a diversos santuaris i tombes perses. Construeixen els seus nius als cims de les muntanyes de Mongolia, on poden observar unes vistes majestuoses del seu territori. També es diu que viuen al país dels hiperboris.

S’alimentaven de carn crua, sobretot de cavall. Quan els grius caçaven primer guipaven des de la llunyania la seva presa, amb ulls d’àliga, després s’abalançaven planejant al animal amb seguretat.

Sobre la seva reproducció se’n sap poca cosa, però el fet que construeixin nius ja ens fa pensar que són ovípars. Si un griu mascle s’ajunta amb una euga formen un altre híbrit, l’hipogrif.

Comencen a tenir constància d’aquestes criatures mitològiques a partir de llegendes i rondalles de l’Àsia i l’est d’Europa que s’explicaven oralment i les transmetien de pares a fills sense que fossin escrites.

Aristees, un viatger i poeta grec del 625 abans de Crist va ser el primer en estudiar aquests animalons. Va recollir totes aquestes històries i després hi va establir relacions. Els seus estudis van inspirar a nombrosos artistes que ho plasmaren als seus dibuixos, pintures, gravats..els romans feien escultures amb finalitats decoratives a canelobres, potes de taula i també era moda com a decoració a les parets de les cases.

Altres llegendes ens diuen que els grius els agradava l’or i l’anaven a cercar als deserts, especialment al de Gobi. l’utilitzaven per fer els seus nius, ja que l’or és un metall noble.

Una hipòtesis planteja que l’origen real del griu és en els nombrosos fòssils i esquelets dels dinosauris de la família Ceratopsidae, al igual que pot passar amb els dracs i que les troballes hagin incentivat la imaginació de la gent. Dir que aquests fòssils es van trobar a l’Àsia, especialment a Mongòlia.

Per algunes cultures antigues el griu tenia el poder de controlar els quatre elements ( cinc per els hindús). Segons alguns relats, treien foc per el bec i aire glaçat sortia per la seva boca, però això ens recorda als dracs ( se’ls devien confondre), inclús es deia que al batre les seves ales podien generar maremots i al rugir terratrèmols.

Representacions a l’art

A l’Edat Mitjana la figura del griu i també la de moltes altres criatures mitològiques no representava el mateix que en època clàssica. El poeta italià Dante Alighieri ( 1265-1321) va escriure molt sobre aquests hibrits, però com a símbol de Crist, al igual que l’unicorn era considerat. Al contrari, altres escriptors de l’època mitjana utilitzaven el griu identificant-lo amb el diable.

Com ja he dit anteriorment a Roma era utilitzat en la decoració: parets, canelobres, potes de taula etc. En l’arquitectura gòtica de la Baixa Edat Mitjana, en les gàrgoles. I també apareixien en l’heràldica així com també els unicorns, el lleó, l’hipogrif i altres. També apareix en els bestiaris ( època medieval).

RITUAL DE AMOR

Evelyd

RITUAL DE LUNA NUEVA

MITOLOGIA NÒRDICA

LES VALKIRIES

Joves i esplèndides dones que cavalquen en grans cavalls alats. Tenen dues funcions: la principal és assistir a les batalles per escollir guerrers adequats per al Valhalla, o saló dels morts en combat. La segona és servir de cambreres per als guerrers que celebren banquets al Valhalla. Treballen a les ordres d’ Odin. Una valquiria és la dona nòrdica arquetípica alta, forta i atractiva, amb els ulls blaus i trenes rosses gruixudes. Quan Odin s’assabenta que ha de tenir lloc una batalla, ordena a les valkiries que se’n vagin, vestides amb les seves cuirasses i els seus cascs de banyes. Quan senten la veu del comandament, munten dalt dels seus cavalls voladors i marxen cap al Valhalla travessant el cel fins el camp de batalla. Allà, les valkiries es divideixen en dos grups que es col.loquen damunt de cadascú dels exèrcits enemics. El primer xoc d’armes és el senyal perquè les valquiries baixin a terra i s’esmunyin entre els combatents per seleccionar els que moriran a la batalla. Tenen tendència a afavorir els lluitadors més heroics guerrers. Elles exciten les seves ganes de sang amb crits salvatges. Cada valquiria recull l’esperit d’un guerrer mort i el carreguen al cavall. La tropa de dones forma una columna al darrera de la seva capitana i emprèn el vol cap al valhalla. Aquest és un enorme saló construït amb escuts i armes i el terra està enrajolat amb cuirasses i unes taules i bancs al al costat d’una enorme llar de foc.

Allà els espera el banquet on es servirà porc rostit amb tancs d’aiguamel i cervesa. De vegades les valquiries visiten la terra en èpoques de pau, com a emissàries d’Odin. En aquestes ocasions adopten la forma de cignes i se les pot veure volar entre els vents de tempesta, batent les ales enmig de l’aire agitat.

L’objectiu de reunió al Valhalla és que Odin precisa guerrers per al Ragnarök, que és la lluita del fi del món.

L’origen de les Valkiries no es troba documentat en els texts existents, però moltes de les Valkiries més conegudes tenien pares mortals. Avui en dia es creu que les valkiries originals eren sacerdotesses d’Odin que oficiaven els sacrificis rituals, en els que els presoners eren executats. Per quan va ser compilada l’Edda poètica, a finals del segle XII o principis del XII, aquests rituals havien donat inici a llegendes sobre doncelles guerreres amb poders sobrenaturals que prenien part activa en els conflictes humans, dient qui devia viure i qui morir.

En els poemes mitològics de l’Edda poètica les valkiries eren deïtats sobrenaturals d’ascendència desconeguda. Son descrits com doncelles guerreres que cavalquen a files o serveixen al Valhalla, se els dona noms com « estrèpit de batalla», « lluita, fúria», i «crit de batalla». No obstant, en els càntics heroics eren descrites com grups de dones guerreres entre les quals només tenia importància la jefa. Aquesta era una dona, la bella filla d’un rei, que posseïa habilitats sobrenaturals junt amb les seves companyes anònimes.

REPRESENTACIONS EN L’ART

En l’art modern, les valkiries de vegades són representades com belles escuderes sobre cavalls alats, vestides amb elms i llances. No obstant en l’escultura de Claire Colinet titulada Walkyria és la la dona la que es representa amb ales al casc, i no pas el cavall.

Per una altre banda a la pedra de Rök, una runa que es troba a Suècia, ens parla de llops en comptes de cavalls, és a dir munten llops ferotges i beligerants que busquen els cossos dels guerrers morts.

- L’anell del nibelung

Richard Wagner va incorporar contes nòrdics que inclouen la Valkiria Brunilda que estimava al guerrer Sigfrido.

- La cabalgata de les Valkiries, Wagner ( populartizada per la pel.lícula Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola). Aquí les Valkiries prénen un caire romàntic amb vestimentes d’or i muntant cavalls alats.

Evelyd