LES FÚRIES

Tres dones que venjaven el mal. Perseguien implacablement a aquells que havien comès assassinat a algú de la seva família o clan.

En la antiga Grècia les fúries eren conegudes com les Erinies, que significava les furioses. Es deia que havien nascut de la sang d’ Urà que va caure sobre Gea en el moment de la castració. El naixement primigeni de les fúries les aïllava de la resta dels immortals. Inclús els seus noms té

nen un so cruel: Alecto (implacable), Megera ( enveja) i Tisífone ( venjança). Eren fetilleres, aliades amb serps que brandaven torxes i fuets i se les considerava les perseguidores despiadades dels culpables. Les erínies feien embogir a les seves víctimes. El seu poder era tant gran que els antics grecs no gosaven mencionar els seus noms. Quan no assetjaven als vius, les tres venjadores torturaven als malfactors a l’Avern.

VENGANÇA

Quan Orestes va assassinar a la seva mare Clitemnestra com a venjança per haver intervingut en l’assassinat del seu pare Agamenon, rei de Micenes, les erínies el van perseguir despietadament. Malgrat el recolzament d’ Apolo, Déu de la profecia, les erínies estaven decidides a venjar el matricidi. En el santuari d’ Apolo, a Delfos, van demanar sang per sang, i només van poder detenir-les els déus, que van concertar que el cas devia enviar-se al antic tribunal atenenc de l’Areòpag. Allá Atenea, protectora d’Atenes, va absoldre a Orestes, amb la condició de que realitzés una tasca ímproba com a càstig. Posteriorment a les fúries se les va conèixer com les Eumènides ( las aplacades).

NÈMESI

Nèmesi, agent de la venjança, encarna la ira dels déus. La seva principal funció era castigar als mortals que havien sucumbit al orgull i la supèrbia. Per exemple va perseguir a Agamenó per estar massa satisfet de la victòria dels grecs sobre Troia. Avui en dia la paraula significa «justícia retributiva» o «venjança», però en origen Nemesis era només la dispensadora de la fortuna, sense connotacions de premi ni de càstig. Va assolir també la funció d’ocupar-se de la balança de la justícia i prendre nota dels ressentiments originats per el seu desequilibri. En una llegenda, Zeus va voler fer seva a Nèmesi, que tenia part de la bellesa d’ Afrodita, i la va perseguir per tot el món. Per fugir d’ell, ella canviava constantment de forma. En una ocasió es va convertir en oca i Zeus transmutat en cigne, va aconseguir-la i violar-la. Helena de Troia va nàixer de l’ou que va pondre. Hi ha qui diu que Leda, l’esposa del rei d’Esparta, la va alletar i la va criar. Altres afirmaven que aquesta història es va inventar per justificar la catàstrofe de la guerra de Troia. Posteriorment els grecs van identificar a Nèmesi amb Adrastea, la ineludible, semblant a les seves germanes les moires.

En l’art

Némesis tenia un aspecte ferotge i se la solia representar amb una balança en una ma i un fuet o una destral en l’altre. Alberto Durero va pintar una imatge curiosa de Nèmesi com una dona alada surant entre els núvols en un globus, sobre un paisatge rural. La temprança i la circumspecció es combinen amb la incertesa

FORTUNA

El equivalent romà de Nèmesi era la Fortuna, la que significa que fa passar l’any. D’alguna manera, Fortuna està més a prop del sentit originari de Nèmesi com una nimfa-deesa pastoril que controlava les estacions. El seu símbol era una roda, els radis de la qual representava els canvis d’estació. En temps romans aquesta deessa es va associar a la sort. En el seu festival, celebrat en juny i en el que era permès la participació dels esclaus, s’ evidencia la falta de respecte en la distribució de la fortuna. Durant l’Edat Mitjana, la idea de la roda de la fortuna va ser un concepte molt estès. En la Mort d’Artur ( 1485), de Thomas Malory, hi ha una descripció de la roda que se li apareix a Artur en un somni, just abans de la seva fatídica batalla contra Mordred.

Evelyd