EURÍDICE I ORFEU
Un dia Eurídice, la
dona d’Orfeu, anava passejant per un bosc i va espantar un cérvol
que volia caçar Aristeu, un pastor rival d’Orfeu, aquest enfadat
per el que havia fet ella, va intentar aprofitar-se d’ella,
aleshores Eurídice va fugir corrents, amb tanta mala sort que va
relliscar i va caure a terra i una serp la va mossegar provocant-li
la mort. Orfeu la buscava.. després de molt caminar i cridar el seu
nom la va trobar estirada i morta. Estava desesperat i va decidir
anar-la a buscar a l'inframon amb la seva lira que mai se la treia de
sobre. Va anar a buscar el barquer que condueix les ànimes mortes a
l’avern. El va portar fins l’entrada de l’inframon i allà va
tocar una dolça melodia que va encisar Cèrber el guardià de
l’avern i el va deixar entrar. Allà va començar a tocar la seva
lira una dolça melodia i els condemnats van quedar encisats i les
bèsties ferotges es dormiren, fins que va arribar al cor de
l'inframon on es trobava Persèfone i Hades. Va pregar que li
tornès a Eurídice i desesperat davant la negativa d’Hades va
treure la lira, i va tocar una majestuosa melodia i Hades va quedar
com hipnotitzat, i es va repensar la seva negativa i li va dir que
amb una condició li tornaria a la seva estimada Eurídice, durant el
trajecte cap al món dels vius no havia de mirar enredera, fins que
veies la llum del sol. Orfeu la va agafar de la mà, i va recórrer
les mil i una per tornar al lloc d’entrada, la foscor, els sorolls
estranys de bèsties i dimonis el temptaven a mirar. Allà era tot
tenebrós, era com un malson, quan va arribar quasi a l’entrada on
es trobava Cèrber va mirar enredera per veure a la seva dona, i de
sobte Eurídice es va transformar en una nebulosa i va desaparèixer.
Ell no s’ho podia creure, estava abatut! Tot el que havia fet no
havia servit de res i havia perdut a la seva estimada per sempre. Va
tornar intentar entrar a l'inframon nombroses vegades però no ho va
aconseguir, eren la sentència que havia dictat Hades. La seva
condició no l’havia complert.
Algunes llegendes
diuen que va vagar pel món boig, altres que es va suïcidar i altres
que el dolor el va portar a la homosexualitat i que en una bacanal
les dones tràcies el van esbocinar a trossets, geloses del seu
amor. I l’única part que va quedar d’ell va ser el seu cor que
seguia bategant per ella, i el seu cap seguia cridant-la fins que els
habitants de Lesbos el van enterrar a la seva illa.
Representacions en
l’art, cinema i literatura
La llegenda d’Orfeu
i Euridice ha estat àmpliament representada en l’art. En la música
la primera gran òpera va ser composta per Monteverdi en 1607,
versava sobre la tràgica parella. Haydn i Gluck, també van escriure
sobre Orfeu, i en 1858 Jacques Offenbach va estrenar la seva òpera
Orfeu en els inferns. En 1922 el poeta Rilke va escriure
sonets a Orfeu, que versaven sobre la capacitat de comunicar
el silenciós i unir el que està separat. En 1950, Jean Cocteau va
realitzar la pel.lícula Orfeu.
En
la pintura represetada per nombrosos pintors de totes les èpoques i
estils. Època romana en mosaics i sarcòfags. I en l’art de
l’antiga Grècia també
apareix el mite en la ceràmica. Al
Renaixement i Barroc, pintors com Durero, Mantegna, Tiziano, Poussin
i J. Bruegel el vell. Al segle XIX per Moreau, Delacroix pinta a
Orfeu com exemple de la civilització i les Arts. També representada
aquesta llegenda per pintors Pre-rafaelites com Rossetti, Waterhouse,
i Burne-Jones i al segle XX per Odilon Redon, Bouquet, Picasso i
Chirico.
