dimarts, 23 de maig de 2017

BELCHITE






El dia 11 d'abril vam anar el Dany, la Viki i jo al poble de Belchite, que es troba a la província de Saragossa, poble abandonat i destruit durant la Guerra Civil, al 1937.
Havia sentit que és un poble on s'han escoltat numbroses psicofonies de tancs, avions que sobrevolen, laments,e tc. Ja al arribar al poble nou des de la carretera es divisa el poble vell, i la veritat és que impressiona molt, es veuen des de lo lluny el campanar d'una de les esglésies d'estil mudéjar amb forats dels bombardeigs i tot té un aspecte sinistre i fantasmagòric. Ens vam assabentar que es fan visites guiades tant de dia com de nit, i el poble està vallat. Però nosaltres van descartar aquesta idea i voliem anar a l'aventura de nit i gravar psicofonies, i intentar colar-nos. Im ho vam aconseguir...jeje espero que no ens detinguin per aquest fet : ) bueno tot s'ha de dir uns motoristes també es van colar i ens van intentar espantar tirant pedres des de l'església, però ja sabiem que no eren fantasmes. Explicaré tot des que vam arribar al poble nou.

Allà a l'hotel ens va passar una cosa super curiosa, la mare del Dany va trucar super espantada dient que havia rebut una trucada seva, quan nosaltres no vam trucar, i va sentir que una veu deia: No puede ser todo iba bien! era una veu plorinosa.. era com si el telèfon des d'allà l'haguès trucat, com si s'haguès enxegat sol i nosaltres sentiem una veu que deia Dany, Dany i vam agafar el telèfon i ens ho va explicar.  Després la porta del bany va quedar tancada per dins, cosa extranyíssima..la vam poder obrir per sort.

Per la tarde després de dinar quan el sol apretava vam anar a fer un tomb per el poble vell i vam fer fotografies, jo no doncs no tenia bateria al mobil i el vaig deixar carregant-se al hotel. Abans haviem anat al poble nou a passejar i vaig entrar a una botiga a comprar-me una pinta de cabells, doncs sóc molt despistada i me la vaig oblidar a casa..vaig entablar conversa amb la dependenta que era molt amable, i em va explicar que el poble estava tancat per seguretat, per perill d'enderrocament, però això ja ho sabiem, i que no només el poble havia sigut un camp de batalla, sinó per tot el voltatnt. Em va explicar que el seu marit també feia psicofonies, inclús el va trucar però no va poder contestar.

A la nit després de sopar a un bar, ens vam dirigir cap el poble vell, vam rodeixar la tanca de ferro i inspeccionar la zona, sentiem gossos de fons, hi havien alguens casetes que estaven a fora i sentiem música..Hi havia una bonica lluna plena que gràcies a això es veia el poble il.luminat, donant un aspecte sinistre i tenebròs. Vam sentir unes motos a lo lluny de la carretera, segurament ens havien vist..Vam desistir i ja marxavem, lllavors el grupet de nois es va dirigir cap el poble vell i vam veure com desapareixien les seves siluetes, probablement havien saltat la tanca de ferro, llavors nosaltres ens vam valentonar i ens vam aproximar al lloc. Vam intentar saltar la tanca de ferro, el Dany va passar sense dificultat doncs ell està primet, no com nosaltres, no hi havia manera! la tanca es movia, ens feiem mal a les mans, i per la part d'adalt es doblegava molt, imposible, vam desistir! i el Dany va tornar a saltar, però vam continuar el caminet i llavors la Viki va trobar una entrada, entre la tanca i la pared i hi havia un petit espai i vam poder passar. Sentiem els gossos de fons, i no negaré que no tenia por però en aquells moments estava més contenta i eufòrica per haver entrat, per l'emoció d'una nova aventura a la llum de la lluna, i perquè ho haviem aconseguit i era quelcom prohibit, i lo prohibit sempre dona aquella adrenalina al cos , no es que ho fessim  sovint, per això teniem els nervis a flor de pell! i un lloc com aquell , desolat, destruit, on van morir tantes persones va incrementar la por i els nervis..

Ens adintravem al misteri..

Vam arribar al carrer principal del poble vell, vam tenir que saltar un mur que seria l'interior d'una casa, era prou alta, però ho vam aconseguir, jo patia perque després no poguessim sortir d'allà..
A l'església de Sant martí vam sentir alguna veu, però eren els motoristes i es van posar a tirar pedres, probablement per espantar-nos doncs ens havien sentit, i no es que parlessim baixet, jo si perquè començava a tenir por i nerviossisme..Després vam grabar al convent de Sant Rafael. els nois de les motos van marxar i es van allunyar..llavors mentre el Dany grabava les psicofonies al convent que està just al costat de l'església, que es troba al final del poble jo vaig tenir una experiència paranormal, vaig sentir un murmuri com d'ultratomba que provenia de l'interior de l'església, que va fer que estiguès tota l'estona en tensió i nerviossisme, sentia angoixa..la veu femenina deia: esto no es lo peor, o ahora viene lo peor..ara no recordo exactament les paraules, però el fet es que anava super tensa des de llavors. Vam recòrrer el poble de punta a punta i el Dany era el que grabava les psicofonies i també ens va grabar a nosaltres. Jo sentia angoixa..tot estava destruit, les siluetes de les cases, la torre del rellotge, les esglésies tot prenia una atmòsfera sinistre i jo tenia ganes de marxar..No vam veure cap fantasma, però hem sentit algún murmuri a les psicofonies, però no hem pogut detectar el que es deia. I lo més fort va ser en una casa on vam sentir un pitido, semblava la trajectòria d'una bala d'una escopeta, o potser era el vent o el producte dels nostres sentits aguditzats per la por.. total els espantadíssim vam começar a correr, el meu cor bategava amb força, feia temps que no m'espantava tant!! Després ja vam sortir, vam ficar unes teules a terra perquè puguessim saltar bé el mur, i tot s'ha de dir a mi en van deixar l'última! Pensava que surtiria una mà que m'engulliria cap el poble maleït o un aspectre demoníac. Em vaig quedar trabada amb una cama endins i l'altre penjant dels mateixos nervis, però al final vaig aconseguir-ho i vam arribar sans i estalvis al hotel però amb els nervis a flor de pell i l'emoció d'aquella aventura viscuda.

A continuació pasaré unes fotografies de Belchite vell que per fi vaig  fer l'endemà al matí abans de partir cap a Barcelona. Per cert era un dia bonic, assolellat i esplèndid.








Lidia Eve

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada