ELS GRIUS
Són criatures
mitològiques, ferotges i perilloses, però nobles. Meitat àliga i
meitat lleó. Representen força i valor i vigilància. Altres
virtuts la lleialtat. Les potes del davant d’au rapaç gegant amb
plomes daurades i el bec ganxut d’àliga. Les potes del darrera i
la cua són de lleó. La paraula prové del llatí «grypus» que
significa animal fabulós, en català antic es deia grifó. No s’ha
de confondre amb un Opinicus que és un animal semblant però que té
les potes davanteres de lleó.
Adopta les virtuts
d’aquests dos animals la noblesa del lleó, doncs sempre ha estat
considerat el rei dels animals terrestres per aquesta raó. I també
té la majestuositat i elegància del vol de les àligues. Per això
els grius eren considerats els reis de la terra i el cel. Tot i la
seva perillositat els mags i déus l’han pogut domesticar.
Apol.lo, déu de la
música i la medecina ho va aconseguir segons relata una llegenda
grega. Tot tipus de mags i déus els domesticaven per custodiar els
seus tresors. El déu Apol.lo en va contractar un per a protegir el
seu tresors dels atacs dels arimasques. El déu Dionís també va
tenir tractes amb grius perquè li protegissin les seves gerres de
vi.
El seu origen és a
Mesopotamia. Apareixen a dibuixos i gravats de fa 5000 anys on s’han
trobat a diversos santuaris i tombes perses. Construeixen els seus
nius als cims de les muntanyes de Mongolia, on poden observar unes
vistes majestuoses del seu territori. També es diu que viuen al país
dels hiperboris.
S’alimentaven de
carn crua, sobretot de cavall. Quan els grius caçaven primer
guipaven des de la llunyania la seva presa, amb ulls d’àliga,
després s’abalançaven planejant al animal amb seguretat.
Sobre la seva
reproducció se’n sap poca cosa, però el fet que construeixin nius
ja ens fa pensar que són ovípars. Si un griu mascle s’ajunta amb
una euga formen un altre híbrit, l’hipogrif.
Comencen a tenir
constància d’aquestes criatures mitològiques a partir de
llegendes i rondalles de l’Àsia i l’est d’Europa que
s’explicaven oralment i les transmetien de pares a fills sense que
fossin escrites.
Aristees, un viatger
i poeta grec del 625 abans de Crist va ser el primer en estudiar
aquests animalons. Va recollir totes aquestes històries i després
hi va establir relacions. Els seus estudis van inspirar a nombrosos
artistes que ho plasmaren als seus dibuixos, pintures, gravats..els
romans feien escultures amb finalitats decoratives a canelobres,
potes de taula i també era moda com a decoració a les parets de les
cases.
Altres llegendes ens
diuen que els grius els agradava l’or i l’anaven a cercar als
deserts, especialment al de Gobi. l’utilitzaven per fer els seus
nius, ja que l’or és un metall noble.
Una hipòtesis
planteja que l’origen real del griu és en els nombrosos fòssils i
esquelets dels dinosauris de la família Ceratopsidae, al igual que
pot passar amb els dracs i que les troballes hagin incentivat la
imaginació de la gent. Dir que aquests fòssils es van trobar a
l’Àsia, especialment a Mongòlia.
Per algunes cultures
antigues el griu tenia el poder de controlar els quatre elements (
cinc per els hindús). Segons alguns relats, treien foc per el bec i
aire glaçat sortia per la seva boca, però això ens recorda als
dracs ( se’ls devien confondre), inclús es deia que al batre les
seves ales podien generar maremots i al rugir terratrèmols.
A l’Edat Mitjana
la figura del griu i també la de moltes altres criatures
mitològiques no representava el mateix que en època clàssica. El
poeta italià Dante Alighieri ( 1265-1321) va escriure molt sobre
aquests hibrits, però com a símbol de Crist, al igual que l’unicorn
era considerat. Al contrari, altres escriptors de l’època mitjana
utilitzaven el griu identificant-lo amb el diable.
Com ja he dit
anteriorment a Roma era utilitzat en la decoració: parets,
canelobres, potes de taula etc. En l’arquitectura gòtica de la
Baixa Edat Mitjana, en les gàrgoles. I també apareixien en
l’heràldica així com també els unicorns, el lleó, l’hipogrif
i altres. També apareix en els bestiaris ( època medieval).
