RITUAL DE AMOR

Evelyd

RITUAL DE LUNA NUEVA

MITOLOGIA NÒRDICA

LES VALKIRIES

Joves i esplèndides dones que cavalquen en grans cavalls alats. Tenen dues funcions: la principal és assistir a les batalles per escollir guerrers adequats per al Valhalla, o saló dels morts en combat. La segona és servir de cambreres per als guerrers que celebren banquets al Valhalla. Treballen a les ordres d’ Odin. Una valquiria és la dona nòrdica arquetípica alta, forta i atractiva, amb els ulls blaus i trenes rosses gruixudes. Quan Odin s’assabenta que ha de tenir lloc una batalla, ordena a les valkiries que se’n vagin, vestides amb les seves cuirasses i els seus cascs de banyes. Quan senten la veu del comandament, munten dalt dels seus cavalls voladors i marxen cap al Valhalla travessant el cel fins el camp de batalla. Allà, les valkiries es divideixen en dos grups que es col.loquen damunt de cadascú dels exèrcits enemics. El primer xoc d’armes és el senyal perquè les valquiries baixin a terra i s’esmunyin entre els combatents per seleccionar els que moriran a la batalla. Tenen tendència a afavorir els lluitadors més heroics guerrers. Elles exciten les seves ganes de sang amb crits salvatges. Cada valquiria recull l’esperit d’un guerrer mort i el carreguen al cavall. La tropa de dones forma una columna al darrera de la seva capitana i emprèn el vol cap al valhalla. Aquest és un enorme saló construït amb escuts i armes i el terra està enrajolat amb cuirasses i unes taules i bancs al al costat d’una enorme llar de foc.

Allà els espera el banquet on es servirà porc rostit amb tancs d’aiguamel i cervesa. De vegades les valquiries visiten la terra en èpoques de pau, com a emissàries d’Odin. En aquestes ocasions adopten la forma de cignes i se les pot veure volar entre els vents de tempesta, batent les ales enmig de l’aire agitat.

L’objectiu de reunió al Valhalla és que Odin precisa guerrers per al Ragnarök, que és la lluita del fi del món.

L’origen de les Valkiries no es troba documentat en els texts existents, però moltes de les Valkiries més conegudes tenien pares mortals. Avui en dia es creu que les valkiries originals eren sacerdotesses d’Odin que oficiaven els sacrificis rituals, en els que els presoners eren executats. Per quan va ser compilada l’Edda poètica, a finals del segle XII o principis del XII, aquests rituals havien donat inici a llegendes sobre doncelles guerreres amb poders sobrenaturals que prenien part activa en els conflictes humans, dient qui devia viure i qui morir.

En els poemes mitològics de l’Edda poètica les valkiries eren deïtats sobrenaturals d’ascendència desconeguda. Son descrits com doncelles guerreres que cavalquen a files o serveixen al Valhalla, se els dona noms com « estrèpit de batalla», « lluita, fúria», i «crit de batalla». No obstant, en els càntics heroics eren descrites com grups de dones guerreres entre les quals només tenia importància la jefa. Aquesta era una dona, la bella filla d’un rei, que posseïa habilitats sobrenaturals junt amb les seves companyes anònimes.

REPRESENTACIONS EN L’ART

En l’art modern, les valkiries de vegades són representades com belles escuderes sobre cavalls alats, vestides amb elms i llances. No obstant en l’escultura de Claire Colinet titulada Walkyria és la la dona la que es representa amb ales al casc, i no pas el cavall.

Per una altre banda a la pedra de Rök, una runa que es troba a Suècia, ens parla de llops en comptes de cavalls, és a dir munten llops ferotges i beligerants que busquen els cossos dels guerrers morts.

- L’anell del nibelung

Richard Wagner va incorporar contes nòrdics que inclouen la Valkiria Brunilda que estimava al guerrer Sigfrido.

- La cabalgata de les Valkiries, Wagner ( populartizada per la pel.lícula Apocalypse Now, de Francis Ford Coppola). Aquí les Valkiries prénen un caire romàntic amb vestimentes d’or i muntant cavalls alats.

Evelyd

MITOLOGIA GREGA

LA CAIXA DE PANDORA

Si bé Zeus era sever i atosigava a la gent, en canvi Prometeu era amable i oferia sempre la protecció que podia. Els dos deus es van enemistar després que Prometeu va crear el primer home sobre la faç de la terra, i la seva hostilitat va créixer després que Prometeu tornés el foc als homes que Zeus amb la seva ira els hagués arrabassat. Aquest es va indignar tant per l’acció de Prometeu que va decidir castigar a la humanitat creant a Pandora, que va estendre el mal, sense saber que ho feia. El fet va succeir així: Zeus li va dir al deu ferrer Hefest que modelés a Pandora en fang. Atenea li va donar vida, i Afrodita bellesa. Hermes li va ensenyar astúcia i també va concertar la seva boda amb el crèdul germà de Prometeu, Epimeteu. Prometeu va advertir a Epimeteu sobre Pandora, però ell no li va fer cas i es va casar amb ella, acceptant com a dot una vaixella ( la caixa de Pandora) de regals divins. El que la parella no sabia era que la vaixella contenia tots els mals del món. Una versió del mite diu que Prometeu coneixia el contingut de la vaixella perquè l’havia omplert a consciència d’afliccions: malaltia, vicis, bogeria, vellesa. Etc. El únic bo que hi havia en ella era l’esperança que reposava en el fons. Malgrat les advertències del seu marit, un dia Pandora va ser temptada per la curiositat i va obrir la vaixella, alliberant així tot el mal en el món. D’aquí el significat de l’expressió «caixa de Pandora», o caixa dels trons, quan es desferma tota classe de mals.

Segons una altre versió del mite, la vaixella contenia tot lo bo, i just en l’instant en que van obrir la tapa , la virtut va escapar.

La filla de Pandora, Pirra, va contraure matrimoni amb Deucalió, l’equivalent grec del personatge Bíblic de Noé que va sobreviure a un diluvi que el sobirà suprem dels deus a manar, amb una barca que havien construït. El mite del diluvi és explicat en diferents cultures. I actualment els científics estan trobant proves de la seva existència. De fet se sap de l’existència de diferents cataclismes que van assolar la terra. També hi ha qui creu que en un d’ells, un meteor va provocar grans onades i va esfondrar la mítica o no tant mítica ciutat de l’Atlàntida, però d’això ja en parlaré en un altre article, que és un tema que m’apassiona.

Del mateix mode que en la Bíblia Eva es presentada com una pecadora, per haver menjat del arbre prohibit (o ingènua perquè es va deixar temptar per la serp), en la Teogonia de Hesíode Pandora es el seu equivalent, també per ignorància va obrir el que no s’havia d’obrir. La metafòrica caixa de Pandora guarda cert semblança amb la caiguda d’Adam i Eva del paradís i que van ser castigats amb el treball i el dolor etern. Es creu que Pandora, que significa literalment «tots els regals», era en origen una deessa pre-grega.

Si Zeus és Déu qui és Prometeu?

I la meva pregunta és existeix la caixa de Pandora? Que hi ha de realitat en els mites? Està clar que sóc més de la opinió que seria certa la primera versió, que contenia tots els mals, perquè senyors, EL MON NO VA BÉ

Podria ser que Pandora visqués a la mítica Atlàntida, i en el fons del mar es trobés la caixa que alliberés l’esperança del món, quelcom que arregles tots els problemes. Una font de salut infinita i un recursos energètics sostenibles i no contaminants.

Representacions en l’art

Evelyd

LES GRAYES

Les tres extranyes germanes de les gorgones: Enio ( La Belicosa), Penfredo ( la punyent ) y Dino ( la terrible).

Des de el naixement d’aquestes tres dones amb aspecte de cigne, el nombre del qual significa en grec «les grises» en referència al color del seu cabell, tenien un sol ull i només una dent que compartien i se ‘l passaven d’una a l’altre amb la mà. La majoria de les llegendes en que apareixen estan relacionades amb Perseu, fill de Zeus, a qui se li va assignar la tasca en aparença impossible de tallar el cap d’una de les gorgones, Medusa. Per aconseguir el seu objectiu, Perseu necessitava una parell de sandalies alades, un casc que d’invisiblitat i un sarró màgic on trasportaria el cap de Medusa. Tots aquests objectes estaven en el poder de les nimfes d’Estigia i només les grayes sabien on es trobaven. Així que Perseu va anar en busca d’aquestes criatures sumament perilloses, demostrant així la seva valentia, al peu de la muntanya Atles, on residien els seus trons. La seva aparença de cigne es devia a la seva associació amb la destrucció, el cigne és l’ocell mitològic de la mort. Perseu es va estirar esperant a les tres germanes, i quan aquestes estaven passant-se els seus únics ulls i un dent, els les va robar i les obligà a desvelar el lloc on es trobaven les nimfes de l’Estigia. Després va llençar l’ull al llac Tritonis, de manera que les grayes no puguessin avisar a les nimfes de la seva arribada. Després d’aconseguir els preuats objectes, Perseu va continuar el seu viatge i va aconseguir tallar el cap de Medusa, que serviria per derrotar a la bèstia marina que assolava les costes d’Etiopia i rescatar a la princesa Andrómeda que l’havien ficada lligada en una roca com a sacrifici humà per a la bèstia.

En aquesta imatge d’Eduard Burne Jones veiem com les nimfes vesteixen a Perseu amb els atributs màgics per vèncer Medusa.

Evelyd

LES FÚRIES

Tres dones que venjaven el mal. Perseguien implacablement a aquells que havien comès assassinat a algú de la seva família o clan.

En la antiga Grècia les fúries eren conegudes com les Erinies, que significava les furioses. Es deia que havien nascut de la sang d’ Urà que va caure sobre Gea en el moment de la castració. El naixement primigeni de les fúries les aïllava de la resta dels immortals. Inclús els seus noms té

nen un so cruel: Alecto (implacable), Megera ( enveja) i Tisífone ( venjança). Eren fetilleres, aliades amb serps que brandaven torxes i fuets i se les considerava les perseguidores despiadades dels culpables. Les erínies feien embogir a les seves víctimes. El seu poder era tant gran que els antics grecs no gosaven mencionar els seus noms. Quan no assetjaven als vius, les tres venjadores torturaven als malfactors a l’Avern.

VENGANÇA

Quan Orestes va assassinar a la seva mare Clitemnestra com a venjança per haver intervingut en l’assassinat del seu pare Agamenon, rei de Micenes, les erínies el van perseguir despietadament. Malgrat el recolzament d’ Apolo, Déu de la profecia, les erínies estaven decidides a venjar el matricidi. En el santuari d’ Apolo, a Delfos, van demanar sang per sang, i només van poder detenir-les els déus, que van concertar que el cas devia enviar-se al antic tribunal atenenc de l’Areòpag. Allá Atenea, protectora d’Atenes, va absoldre a Orestes, amb la condició de que realitzés una tasca ímproba com a càstig. Posteriorment a les fúries se les va conèixer com les Eumènides ( las aplacades).

NÈMESI

Nèmesi, agent de la venjança, encarna la ira dels déus. La seva principal funció era castigar als mortals que havien sucumbit al orgull i la supèrbia. Per exemple va perseguir a Agamenó per estar massa satisfet de la victòria dels grecs sobre Troia. Avui en dia la paraula significa «justícia retributiva» o «venjança», però en origen Nemesis era només la dispensadora de la fortuna, sense connotacions de premi ni de càstig. Va assolir també la funció d’ocupar-se de la balança de la justícia i prendre nota dels ressentiments originats per el seu desequilibri. En una llegenda, Zeus va voler fer seva a Nèmesi, que tenia part de la bellesa d’ Afrodita, i la va perseguir per tot el món. Per fugir d’ell, ella canviava constantment de forma. En una ocasió es va convertir en oca i Zeus transmutat en cigne, va aconseguir-la i violar-la. Helena de Troia va nàixer de l’ou que va pondre. Hi ha qui diu que Leda, l’esposa del rei d’Esparta, la va alletar i la va criar. Altres afirmaven que aquesta història es va inventar per justificar la catàstrofe de la guerra de Troia. Posteriorment els grecs van identificar a Nèmesi amb Adrastea, la ineludible, semblant a les seves germanes les moires.

En l’art

Némesis tenia un aspecte ferotge i se la solia representar amb una balança en una ma i un fuet o una destral en l’altre. Alberto Durero va pintar una imatge curiosa de Nèmesi com una dona alada surant entre els núvols en un globus, sobre un paisatge rural. La temprança i la circumspecció es combinen amb la incertesa

FORTUNA

El equivalent romà de Nèmesi era la Fortuna, la que significa que fa passar l’any. D’alguna manera, Fortuna està més a prop del sentit originari de Nèmesi com una nimfa-deesa pastoril que controlava les estacions. El seu símbol era una roda, els radis de la qual representava els canvis d’estació. En temps romans aquesta deessa es va associar a la sort. En el seu festival, celebrat en juny i en el que era permès la participació dels esclaus, s’ evidencia la falta de respecte en la distribució de la fortuna. Durant l’Edat Mitjana, la idea de la roda de la fortuna va ser un concepte molt estès. En la Mort d’Artur ( 1485), de Thomas Malory, hi ha una descripció de la roda que se li apareix a Artur en un somni, just abans de la seva fatídica batalla contra Mordred.

Evelyd

DUENDES

Los duendecitos son seres de la naturaleza generalmente muy traviesos pero buenos, aunque los hay que son maléficos. Habitan en castillos abandonados, en casas de campo, huecos de árboles, cuevas, en ruinas etc.. Si alguna vez has oido un ruido, se te han perdido las llaves y no hay manera de encontrarlas, tu gato corretea por toda la casa como persiguiendo a alguien..No hay duda de que tienes un duende en tu casa. Existen mucha variedad de duendes, los Brownis, Leprechaus, gorros rojos, globins, hobgobblins etc. No solo son traviesos, hay algunos que son muy trabajadores y ayudan en las tareas del hogar, y cuando nadie los ve generalmente por la noche cuando los miembros del hogar duermen, los duendes se dedican a acabar las tareas del hogar, a dar brillo a los metales, a lustrar los muebles. También cuidan del jardín y de los animales de casa. Son como niños les gusta jugar con nueces como si fuera una pelotita, así como un gatito de traviesos. Si quieres que un duende abandone el hogar le puedes dar tareas imposibles, como contar el grano, ellos lo harán satisfechos pero les será imposible porque tienen un agujero en la palma de la mano y lo van perdiendo..y así se irán enfadados del hogar. Normalmente habitan en campos pero también puede haberlos en las ciudades. Voy a hablar de algunos tipos de duendes, pues hay muchísimos:

BROWNIS

Viven en Inglaterra, Escocia e Irlanda. Son muy buenos amigos de los humanos en cuya casa habitan, pero si no reciben un buen trato se van en busca de otra morada. Como todos los duendes y todos los seres del mundo mágico son invisibles. Pero cuando rompen con su invisibilidad se los ve cubiertos del pelo de color castaño, de ahí su nombre. Y puede ser que si se les regala ropa humanas, marchen ofendidos. Son muy golosos, pero no quieren que les des comida: deben encontrarla ellos, y esta debe consistir en las sobras, pero de buena calidad. Son bastante golosos les encantan las natillas y los pasteles rociados con miel

HOBGOBLINS

que a diferencia de los Goblins son buenos. Es una especie que se ha ido extingiendo pero quedan algunos de ellos aislados en pueblos donde los habitantes conservan antiguas costumbres. Son muy pequeños y viven acurrucados en repisas o anaqueles cerca del fuego, protegidos de la intemperie y la luz solar. Los Goblins son genios perversos y malignos que se deleitan asustando a la gente.

LEPRECHAUN

Es el zapatero de las hadas, que vive debajo de las raíces de los árboles o en los castillos en ruinas y trabaja a la sombra de los setos. No obstante cuando acaba su trabajo se deprime y vuelve a su casa meláncolico y taciturno, y solo se consuela con su provisión de tabaco y una botella de whisky, de ahí su nariz colorada enmedio de una cara llena de arrugas. Viste calzones verdes, un chaleco con enormes botones y un sombrero de tres picos. En su vida nocturna se le conoce como Cluricaun, o duende de las bodegas. Es un borrachín! Cuando se emborracha se dedica a hacer travesuras como subir al lomo de las oveja y las alborota a todas. Se dice que el Leprechaun tiene una enorme fortuna, aunque nadie sabe donde guarda sus tesoros. Nadie lo puede capturar pues es muy escurridizo y si alguien lo consigue a la mínima que su raptor se despista estos huyen rápidamente.

TRASGOS

Los trasgos hay gente que los considera duendes malignos, encanvio otros los ven ingenuos y tontos aunque son un poco vagos porque rehuyen de su trabajo y solo quieren diversión. Pero otros aseguran que son muy diligentes y trabajadores y colaboran con los mineros.

Esto nos lleva a diferenciar entre trasgos domésticos, malignos o benignos, de los que viven en contacto con la naturaleza dedicado a sus tareas.

Si se presentan como seres malignos, son realmente de temer: ladrones y desconsiderados, a menudo toman la forma de algún animal para destruir el trabajo y las propiedades de los humanos.

La noche del 1º de noviembre, víspera del día de Difuntos, suelen acompañar a los muertos en sus lúgubres huestes de espectros que salen de las tumbas. Pero no todos son así. Los trasgos familiares acompañan a los miembros de la família pero les gusta asustar a los niños. Algunos viven en casas abandonadas y hacen travesuras por las noches, son unos juerguistas!

KOBOLDS

Los Kobolds son trasgos de Alemania que en tiempos remotos eran genios de los árboles, o de las plantas y arbustos como la mandrágora y el boj. Antiguamente se hacían figuritas con la madera de los árboles y dentro de ellas habitaban estos duendecillos. En la actualidad, liberados de estas tallas, son como elfos muy pequeños con la piel de color verde oscuro, y visten ropas de color verde. A veces toman la apariencia de gatos, niños o orugas. Disfrutan de la vida hogareña y buscan los rincones más oscuros y silenciosos para instalarse, como buhardillas, la chimenea, donde se guarda la leña, el sótano y en los días templados se aposentan bajo los árboles que dan sombra a la casa.

Hay tres tipos diferentes de Kobolds:

- poltsterpites; su ocupación favorita es hacer ruido

- heinzlin; mucho más silenciosos y sumamente trabajadores. Estos se dice que predicen el futuro y aconsejan a los miembros del hogar

- Butzemann; espíritu profético del hogar, aparece ante una boda o un viaje para advertir de dificultades y peligros. Aunque su defecto es que cierran las puertas de golpe, también llaman a las ventanas de los juerguistas y hacen ruido en los leños que arden de la estufa.

PIXIES

Los Pixies viven en Inglaterra, en la parte más occidental y sobretodo en Cornualles. No se conoce su origen. Algunos teóricos creen que llegaron a Cornualles con los fenicios y se extendieron hacia el Este, hasta Devon y Somerset. Otros aseguran que los pixies fueron los primeros habitantes de Inglaterra.

Cuando las hadas llegaron a Inglaterra en tiempo de la conquista romana, los pixies las recibieron bien al principio pero después con el miedo de que estas se desplazaran, les hicieron la guerra hasta que las estas marcharon de los tres condados.

Generalmente los pixies no son más grandes que una mano, pero pueden aumentar i disminuir de tamaño.

Son pelirrojos con la nariz chata y tienen una sonrisa maliciosa y unos ojos verdes y vizcos. Tanto los machos como las hembras visten con un traje verde brillante que les sirve de camuflaje con los prados.

Los campesinos suelen mantener buenas relaciones con ellos. Les llenan cubos de agua por la noche para que las madres de estos puedan bañar a sus hijos, dejan leche en la cocina y siempre tienen barrida la chimenea para que los pixies puedan bailar de noche.

PUCKS, POOKA

Son parecidos a los Pixie, visten igual y de aspecte parecido. Pero a diferencia de estos son amistosos con las hadas. Lleva una flauta de madera de sauce que toca mientras baila al amanecer. Se parece a Pan, dios de la mitologia griega, es beneficioso en general para las plantas y criaturas del bosque, pero a diferencia de Pan, no se interesa por las ovejas, las cabras y otros animales domésticos. Sin embargo prefiere a las ardillas, los conejos, los zorros y otras criaturas no domesticadas del campo.

Puck se divierte ahciendo bromas pesadas a los humanos como por ej quitar el taburete dónde se sienta la mujer a ordeñar las vacas, también le gusta desorientar a los viejeros al igual que los Pixies. Generalmente las bromas son inofensivas, pero es muy protector con las chicas burladas por sus amantes y se vengan de ellos de mil maneras.

BOGGARTS

Son duendes domésticos parientes tanto de los bogies como de los Brownis pero son más maliciosos que los Bogies y no tan serviciales como los Brownis.

Criaturas pequeñas parecidos a los gnomos visten muy mal, sucios y peludos. Se advierte su presencia en una casa por los pequeños y multiples ruidos que hacen por las noches: tirán jarrones de leche, rompen las cuerdas de las persianas, no dejan que las gallinas pongan sus huevos, asustan a los gatos, hacen ladrar a los perros, dan portazos, dejan abiertos el grifo, atascan tuberías, apagan velas y despiertan a los niños dormidos pellizcándoles la nariz. Hoy en día nadie a encontrado la manera de mantenerlos a ralla.

Vigilad que los duendes no te toquen el ordenador. De esos también los hay

                                        

Evelyd