LES GRAYES

Les tres extranyes germanes de les gorgones: Enio ( La Belicosa), Penfredo ( la punyent ) y Dino ( la terrible).

Des de el naixement d’aquestes tres dones amb aspecte de cigne, el nombre del qual significa en grec «les grises» en referència al color del seu cabell, tenien un sol ull i només una dent que compartien i se ‘l passaven d’una a l’altre amb la mà. La majoria de les llegendes en que apareixen estan relacionades amb Perseu, fill de Zeus, a qui se li va assignar la tasca en aparença impossible de tallar el cap d’una de les gorgones, Medusa. Per aconseguir el seu objectiu, Perseu necessitava una parell de sandalies alades, un casc que d’invisiblitat i un sarró màgic on trasportaria el cap de Medusa. Tots aquests objectes estaven en el poder de les nimfes d’Estigia i només les grayes sabien on es trobaven. Així que Perseu va anar en busca d’aquestes criatures sumament perilloses, demostrant així la seva valentia, al peu de la muntanya Atles, on residien els seus trons. La seva aparença de cigne es devia a la seva associació amb la destrucció, el cigne és l’ocell mitològic de la mort. Perseu es va estirar esperant a les tres germanes, i quan aquestes estaven passant-se els seus únics ulls i un dent, els les va robar i les obligà a desvelar el lloc on es trobaven les nimfes de l’Estigia. Després va llençar l’ull al llac Tritonis, de manera que les grayes no puguessin avisar a les nimfes de la seva arribada. Després d’aconseguir els preuats objectes, Perseu va continuar el seu viatge i va aconseguir tallar el cap de Medusa, que serviria per derrotar a la bèstia marina que assolava les costes d’Etiopia i rescatar a la princesa Andrómeda que l’havien ficada lligada en una roca com a sacrifici humà per a la bèstia.

En aquesta imatge d’Eduard Burne Jones veiem com les nimfes vesteixen a Perseu amb els atributs màgics per vèncer Medusa.

Evelyd

LES FÚRIES

Tres dones que venjaven el mal. Perseguien implacablement a aquells que havien comès assassinat a algú de la seva família o clan.

En la antiga Grècia les fúries eren conegudes com les Erinies, que significava les furioses. Es deia que havien nascut de la sang d’ Urà que va caure sobre Gea en el moment de la castració. El naixement primigeni de les fúries les aïllava de la resta dels immortals. Inclús els seus noms té

nen un so cruel: Alecto (implacable), Megera ( enveja) i Tisífone ( venjança). Eren fetilleres, aliades amb serps que brandaven torxes i fuets i se les considerava les perseguidores despiadades dels culpables. Les erínies feien embogir a les seves víctimes. El seu poder era tant gran que els antics grecs no gosaven mencionar els seus noms. Quan no assetjaven als vius, les tres venjadores torturaven als malfactors a l’Avern.

VENGANÇA

Quan Orestes va assassinar a la seva mare Clitemnestra com a venjança per haver intervingut en l’assassinat del seu pare Agamenon, rei de Micenes, les erínies el van perseguir despietadament. Malgrat el recolzament d’ Apolo, Déu de la profecia, les erínies estaven decidides a venjar el matricidi. En el santuari d’ Apolo, a Delfos, van demanar sang per sang, i només van poder detenir-les els déus, que van concertar que el cas devia enviar-se al antic tribunal atenenc de l’Areòpag. Allá Atenea, protectora d’Atenes, va absoldre a Orestes, amb la condició de que realitzés una tasca ímproba com a càstig. Posteriorment a les fúries se les va conèixer com les Eumènides ( las aplacades).

NÈMESI

Nèmesi, agent de la venjança, encarna la ira dels déus. La seva principal funció era castigar als mortals que havien sucumbit al orgull i la supèrbia. Per exemple va perseguir a Agamenó per estar massa satisfet de la victòria dels grecs sobre Troia. Avui en dia la paraula significa «justícia retributiva» o «venjança», però en origen Nemesis era només la dispensadora de la fortuna, sense connotacions de premi ni de càstig. Va assolir també la funció d’ocupar-se de la balança de la justícia i prendre nota dels ressentiments originats per el seu desequilibri. En una llegenda, Zeus va voler fer seva a Nèmesi, que tenia part de la bellesa d’ Afrodita, i la va perseguir per tot el món. Per fugir d’ell, ella canviava constantment de forma. En una ocasió es va convertir en oca i Zeus transmutat en cigne, va aconseguir-la i violar-la. Helena de Troia va nàixer de l’ou que va pondre. Hi ha qui diu que Leda, l’esposa del rei d’Esparta, la va alletar i la va criar. Altres afirmaven que aquesta història es va inventar per justificar la catàstrofe de la guerra de Troia. Posteriorment els grecs van identificar a Nèmesi amb Adrastea, la ineludible, semblant a les seves germanes les moires.

En l’art

Némesis tenia un aspecte ferotge i se la solia representar amb una balança en una ma i un fuet o una destral en l’altre. Alberto Durero va pintar una imatge curiosa de Nèmesi com una dona alada surant entre els núvols en un globus, sobre un paisatge rural. La temprança i la circumspecció es combinen amb la incertesa

FORTUNA

El equivalent romà de Nèmesi era la Fortuna, la que significa que fa passar l’any. D’alguna manera, Fortuna està més a prop del sentit originari de Nèmesi com una nimfa-deesa pastoril que controlava les estacions. El seu símbol era una roda, els radis de la qual representava els canvis d’estació. En temps romans aquesta deessa es va associar a la sort. En el seu festival, celebrat en juny i en el que era permès la participació dels esclaus, s’ evidencia la falta de respecte en la distribució de la fortuna. Durant l’Edat Mitjana, la idea de la roda de la fortuna va ser un concepte molt estès. En la Mort d’Artur ( 1485), de Thomas Malory, hi ha una descripció de la roda que se li apareix a Artur en un somni, just abans de la seva fatídica batalla contra Mordred.

Evelyd